Ramon Bosch
El darrer llibre de Vicenç Villatoro té molt de mèrit en un panorama literari de muntanyes que ballen i de queers que declamen la seva identitat.
En aquest escenari, Villatoro ha fet exactament el llibre que volia fer, prescindint de tendències i d’entotsolaments narcisistes de què va tan plena la literatura catalana actual. I això, naturalment, la crítica, sempre tan benintencionada, li ho ha fet pagar amb alguns comentaris ben poc indulgents. Això a Villatoro el pot coure, però no el pot escaldar perquè s’ha guanyat el dret, després de tants anys i de tants èxits, de fer la literatura que li ve de gust de fer.
“Urgell. La febre de l’aigua” és un molt bon llibre, no sé si dir-ne novel·la, que ha estat escrit a contracorrent: és introspectiu en un temps d’exhibicionisme, és morós en un temps de precipitacions i genera molts interrogants en un temps de certeses grandiloqüents. Però sobretot és un llibre sòlid i consistent amb la seva obra dels darrers temps: “L’home que se’n va” o “La casa dels avis”.
El llibre parla del canal d’Urgell, és clar, però el canal hi és com a correlat objectiu, per dir-ho en paraules de T.S. Elliot, com la guerra civil a “Incerta glòria”: allò que lliga els diferents plans narratius en què s’estructura l’obra. El llibre parla d’il·lusions i d’esperances i com queden aquestes condicionades quan es concentren en un sol objectiu i, sobretot, del desencís que generen quan es materialitzen perquè no acaben sent mai com ens les havíem imaginat. S’ha volgut veure en aquest llibre una metàfora del procés. No ho sé, no m’ho sembla. I això no vol dir que no s’hi puguin establir paral·lelismes –en les pàgines finals n’hi ha algun de ben explícit–, però crec que no va d’això.
És un llibre introspectiu malgrat parlar de la història de la construcció del canal d’Urgell, molt ben documentada i molt ben explicada, i fer crònica també de la vida d’un seu avantpassat: Vicenç Lamolla i Lamarca. El canal és el teló de fons, el paisatge damunt del qual es va construint la història, la gran esperança d’accedir a un paradís per mitjà del progrés, que no arribarà mai per a Vicenç Lamolla o no arribarà mai com se l’havia imaginat, per ser més precisos.
Un dels grans encerts del llibre són les diferents veus que fa servir Villatoro per explicar la història: hi trobem la veu del narrador, però també la d’en Vicenç Lamolla i la de Pelegrina Rodamilans, la seva dona i, sobretot, la veu mateixa de Vicenç Villatoro, que ens ofereix un pla narratiu de contrast, que configura a parer meu algunes de les pàgines més brillants del llibre, com l’episodi en què troba uns petits fragments de ceràmica ibèrica a l’antiga fortalesa dels Vilars: “No res. Uns trossos de fang cuit entre les pedres. Però algú un dia ho va pintar. Algú ho va dur de lluny. Algú ho va modelar en un torn, ho va coure al forn, ho va comprar i ho va vendre. Algú ho va fer servir…
Seré capaç de deixar un trosset de terra pintada, serem capaços de deixar un rastre a la terra que parli de nosaltres quan siguem morts? Del tall de ganivet del Canal, aquí al costat, a la pell de la terra. De l’aigua que ve del riu allà dalt i tornarà al riu allà baix”.
