Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
La festa que celebràvem ahir, Corpus Christi, el cos i la sang de Crist, va néixer a l’època medieval, l’any 1262, per ressaltar la centralitat de la presència de Crist a l’Eucaristia i per a la seva veneració pública davant d’alguns corrents que negaven aquesta veritat.
Posteriorment, a partir de l’any 1316 aquesta festa es va estendre per gran part d’Europa.
La processó del Corpus és l’antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors que han pres els elements culturals i simbòlics que acompanyaven aquesta processó. Ha estat la manera d’expressar l’alegria i l’agraïment per aquesta presència del Senyor enmig nostre, expressió que es manté a molts dels nostres pobles i viles com a manifestació pública de la fe pels carrers.
Aquesta festa ens ajuda a reflexionar i celebrar la presència de Déu entre nosaltres, que ha volgut quedar-se de forma sacramental en el pa i el vi, el seu cos i la seva sang, com a expressió del seu amor i donació, per la salvació de la humanitat. Corpus Christi ens situa en el context de l’últim sopar, inici de la seva total donació a la creu. Un context de tensió i de dolor, però també de manifestació d’amor i d’amistat: “Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics… A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare” (Jn. 15, 13-16).
Ell ens ha manifestat certament aquest amor més gran donant la vida, però encara ha fet més, ha volgut quedar-se amb nosaltres. Tot i ser el que som. Ell vol restar amb nosaltres i ens convida a quedar-nos amb ell.
Però aquesta celebració ens porta també a compartir el que hem rebut amb els nostres germans més necessitats. És per això que aquesta festa va íntimament unida al dia de l’amor fratern que celebra Càritas, com a presència de Jesús a través de la seva l’Església a favor dels més necessitats, vulnerables i desfavorits de la nostra societat.
El lema d’enguany de Càritas, “Allà on ens necessites. Obrim camí a l’esperança”, ens ha de recordar que som presència de Jesús per als nostres germans. No es pot ser cristià i passar de llarg de les necessitats dels altres, tal com ens indicà Jesucrist en el seu discurs sobre el judici final (Mt 25, 31-46).
Agraeixo com a bisbe diocesà tot aquest treball que s’està fent per mostrar que l’amor fratern no és cosa d’un dia només, sinó que és al llarg de tot l’any que els cristians hem de testimoniar l’amor de Déu amb obres i fets. Agraeixo també tot el suport econòmic que moltes persones, creients o no-creients, i institucions fan amb les seves aportacions. I agraeixo l’esforç que es fa des de les parròquies, comunitats, Càritas i altres institucions per dignificar aquesta festa com a expressió de la nostra fe que ens ha de dur a donar-nos als altres. I quan aquest dia contemplem Jesús a l’Eucaristia, pensem que s’ha quedat per fer present el seu amor a tots, especialment als que més ho necessiten, i que nosaltres hem de fer el mateix.
