Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“La virtut no consisteix a fer grans coses, sinó a fer bé les petites”, Montaigne. La meva anècdota amb Johan Cruyff té a veure amb aquestes petites coses que et queden marcades com a molt grans per sempre.
És aquella història que expliques als fills, als nets, potser a alguns amics; en aquest cas, sobretot després del magnífic documental “El fitxatge”, emès al “Sense ficció” de TV3 de la setmana passada. He pensat que volia compartir-la amb vostès, perquè també coneguin una característica molt humana del gran futbolista.
Va passar a Cantàbria, vaig arribar a l’aeroport de Santander per agafar l’avió cap a Barcelona després d’una setmana impartint un curs intensiu al Col·legi d’Infermeria de Santander, l’aeroport estava ple de gom a gom de gent jove, molts eren encara nens, em va sorprendre perquè era un aeroport molt tranquil, vaig fer els tràmits per al viatge i vaig buscar un lloc per seure, una mica difícil amb tanta gent. Mentre esperava l’hora, vaig trobar un seient al costat d’una senyora gran que no parava de somriure mirant tota aquella quantitat de jovent, jo li vaig dir: “¿Sabe usted que pasa hoy aquí? Nunca había visto a tantísima gente”; ella, sense deixar de somriure, em digué: “Esperan al Barça, está a punto de llegar”, va fer una sonora rialla que em va encomanar, “Madre mía como mueve el futbol a la gente”, li vaig dir, ella em deia que sí amb el cap. Aleshores van començar a cridar i a aixecar banderes. “¡Ya están aquí!”, va dir ella. Al cap d’uns moments van començar a passar jugadors, tècnics, etc., darrere de tots hi anava Johan Cruyff, l’entrenador, amb un parell de persones més, va passar i es va parar, mira cap on estàvem assegudes nosaltres i ve molt decidit, quan està davant meu, em diu amb la seva veu potent i llenguatge característic: “¿Hola, Rosa, cuanto tiempo sin verte, ¿qué haces aquí?”, em vaig aixecar per saludar-lo mentre li deia molt sorpresa: “Ostras, Johann, ¿como me has reconocido con los años que han pasado?”, ell em respon: “Yo no olvido a quien pincha mi culo”. Recorden com eren de sonores les seves riallades? Doncs amb una d’elles va acompanyar aquesta resposta que va sentir tothom, em va fer riure a mi també, vàrem parlar uns moments i es va acomiadar amb un “hasta pronto”. Com a gran observador que era, quan es va allunyar una mica va girar-se a observar el que ja tenia ell clar que passaria, m’havia envoltat la canalla, que volia saber preguntant literalment a crits: “¿Como tiene el culo Cruyff?”, ell es partia de riure mentre jo els deia: “Pues como el vuestro, el mío y el de cualquier persona”. Tots els adults rèiem molt amb aquest interès tan gran de la canalla, podien haver preguntat moltes coses, però sols els interessava això, ell va dir adeu amb la mà i va marxar, i jo cap a l’avió.
De què coneixia jo Cruyff, es deuen preguntar, és molt senzill, a mitjan anys setanta vaig tenir l’oportunitat de treballar amb els Drs. Bestit, en Carles, metge, com alguns de vostès recordaran del Barça i dels jugadors de la Copa Davis, i en Lluís, metge del club natació Barceloneta i de la Blume; treballant amb ells vaig tenir l’ocasió de conèixer molts esportistes d’aquella època; el que més fèiem eren les proves d’esforç, controls, ara bé, a vegades hi havia algun petit problema de salut que necessitava algun tractament, el Dr. Carles Bestit era, com el seu germà, a més d’un molt bon metge i un gran humanista, una persona amb un gran sentit de l’humor i una ironia finíssima, cosa que també tenia Johan Cruyff; quan havia de posar una injecció a algú, acostumava a dir amb un somriure: “Mira, necessites tal medicació, és en injectable, no et fa res que et punxi la Rosa, oi? És molt joveneta, però en va aprenent”, sovint somreien perquè el coneixien, encara que alguna vegada hi havia hagut algun petit mareig, aleshores feia una rialla dient-los: “Apa, vinga, que és una molt bona infermera, punxa molt millor que jo!”. Amb en Johan li va fer la mateixa ironia: “Mira, Johann, te va a pinchar Rosa, es muy joven y tiene que aprender”, però ell, en Johann, era de resposta ràpida, i quasi sense deixar-li acabar la frase li digué:”¿Tu ver a mi cara de idiota?”, es va girar cap a mi, jo estava partint-me de riure, i rient ell també va dir: “Que te parece si acabamos de reir los tres y me pinchas”, així ho vam fer.
Jo vaig estar treballant amb ells fins a finals de l’any 1976 i no havia tornat a veure en Cruyff en persona fins al dia de l’aeroport de Santander, l’any 1995, si no recordo malament el mes de març; que jo el recordés a ell era normal, persona famosa que a més sortia sovint als mitjans de comunicació, i a casa els meus fills, bé, tots som del Barça, però que ell després de tants anys (20) em reconegués a mi i tingues el detall d’aturar-se a saludar… Al documental, Lluís Canut diu (cito literalment) que “Cruyff era símbol de la modernitat i amb els anys he entès que el que va fer fitxant pel Barça va ser un acte de rebel·lia d’un geni…” Jo vull afegir que com a “geni” destacava per la seva gran capacitat d’observació i memòria, i era una persona molt agraïda i humana, no hi ha tanta gent que s’atura a saludar quan camina entre multitud de gent que l’estan victorejant amb la senzillesa que ell ho va fer.
“Pensem en generalitats, però vivim en detalls”, Alfred North Whitehead, sí, perquè són els detalls els que omplen de vida la vida! Sovint la meva neta, que és molt culer; em deia: “De veritat, iaia, com és que no li vas demanar un autògraf al Cruyff? Tu saps com en podries presumir ara?” Jo sempre li contestava: “Això és quelcom que pot tenir qualsevol, en canvi, no tothom pot tenir el record que jo tinc!” Ara ja entén que hi ha autògrafs que estan guardats al cor, que els comparteixes amb qui vols, quan vols.
