Ni tan sols 50 anys més tard ha perdut interès mediàtic i social. Tant és així que l’editorial El fil d’Ariadna ha reeditat el llibre “Salvador Puig Antich: cas obert”, del periodista Jordi Panyella, que es va presentar dimarts a la Biblioteca Central de Terrassa.
Hi va ser Montse Puig Antich, una de les quatre germanes del jove llibertari executat el 2 de març del 1974. De fet, les quatre mantenen una activa agenda per participar en totes les presentacions del llibre o actes en la memòria del Salvador que es fan des de fa dècades. “A veure, el Salvador va fer el que va fer, però el volem posar a la història no com un cremaboscos, sinó com un anarquista”, defensa la Montse. I aprofundeix en la idea: “Jo no dic que fos un sant. Però no era res de tot això que va dir el Règim”.
I és que la policia franquista va haver de maniobrar tota una narració per exculpar-se de la responsabilitat dels seus agents durant el fatídic tiroteig de 1973, en un portal del carrer Girona de Barcelona. “Des del tiroteig que la policia va començar a teixir una trama per amagar la seva participació”, explica Jordi Panyella, qui ha investigat a bastament els fets i que desenvolupa al llibre. “Ara bé, a mesura que llegeixes el llibre t’entra molta ràbia de constatar la farsa de la qual en Salvador va ser víctima”, afegeix l’advocat pro-Drets Humans Joan Tamayo.
“Era un rebel”
Ara que fa 50 anys de la seva mort, la seva germana Montse el recorda: “Era una persona fàcil, sabia escoltar, escrivia de conya, era gran lector i molt divertit”. Sobre el seu perfil activista, diu que sempre havia estat trapella: “A l’escola es barallava molt, la mare el va haver de canviar de centre a mig curs. Era un rebel que no feria, era un rebel amb ell mateix. De fet, el camí que volia per a la justícia social li va fer passar molts maldecaps”.
Montse Puig Antich, germana del Salvador, dimarts a la Biblioteca Central / ALBERTO TALLÓN
Amb presó, va pagar el compromís. Les germanes es van assabentar de la seva detenció, el 25 de setembre del 1973 per la premsa. “Vam anar-hi immediatament. Tot i que no ens deixaven passar, cridàvem com italianes”, recorda. “Tant és així que quan es va recuperar de les ferides i el vam veure, ens va dir: ‘Nenes, ja us vaig sentir, eh’. I mira que estava fent un nyap”.
El 20 de desembre del 1973, mentre estava empresonat a espera de judici, va arribar l’atemptat de Carrero Blanco. “Això el va sentenciar. Ell mateix ens ho va dir”.
Finalment, el 2 de març del 1974 es compleix la pena: “Quan el van matar, l’advocat Francesc Caminal se’ns va acostar i ens va dir: ‘La seva mort a garrot vil és la mort d’un país’”.
“No va ser l’únic que va disparar”
El periodista Jordi Panyella ha recorregut durant anys arxius i testimonis per fer la seva investigació. “Però és evident que ell va disparar, però no és l’únic”. “O sigui, podríem dir que no era innocent, una altra cosa és que fos culpable”, afegeix.
Una investigació seguint els passos de referents del periodisme Ramon Barnils i Francesc Escribano, que ja havien treballat el cas amb anterioritat. Panyella, però, reivindica la tasca de les germanes. “Eren quasi unes nenes quan van haver de prendre la responsabilitat de gestionar-ho”, sosté el periodista.
