“Soc filla de pastissers”, afirma Montserrat Sala, coneguda afectuosament com Muntsa. Encara més. Ella mateixa va treballar a una pastisseria fins als 25 anys, en el negoci familiar: la Confiteria Sala.
Per això, parla amb coneixement de causa, quan analitza els motius que està portant a la progressiva desaparició de les pastisseries tradicionals a Terrassa. “És un ofici molt dur. Llavors no teníem precongelats, així que ens havíem de llevar cada dia a les 5 de la matinada i fer-ho tot amb foc de llenya”, explica. Una feina dura que creu que “al jovent ja no li engresca”.
Habitualment es considera que el declivi de les pastisseries tradicionals prové de l’obertura de cadenes de cafeteries amb pastissos precongelats a preus molt competitius. “Però tampoc és del tot nou que a les cafeteries també es venguessin pastissos. Nosaltres ja servíem a la Granja Sant Jordi. No era molt habitual, però ja existia”, enraona.
Clixés publicitaris per passar anuncis als cinemes locals / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Ara bé, sí que creu que les pastisseries tradicionals d’avui en dia han de buscar el seu espai. I proposa fer una reunió de famílies i personal de pastisseres, actuals i ja jubilades, “per tal de fer una trobada a Terrassa i que puguem explicar-nos com feia o com fa cadascú les coses i que així hi hagi un relleu de la memòria”, explica Montserrat Sala.
Seria com una ampliació del llibre “Dolços records de les pastisseries de Terrassa” (editat per l’associació L’arbre de la Vida), que els autors Santi Rius i Lídia Anoll van presentar davant 120 persones a l’Ateneu Terrassenc fa deu dies.
“La guerra”
En el cas de Montserrat Sala, podria aportar la història i recorregut de la Confiteria Sala, oberta a començaments de l’any 1940. “La guerra ho havia escapçat tot, però després d’aprendre a La Lyonesa, el meu pare obre la seva pròpia confiteria”, recorda Sala. El seu pare Josep i la seva mare Mercè. Es va obrir al número 43 del carrer de la Rutlla, on de fet hi havia una segona pastisseria.
A banda dels pastissos, pasta seca, fullada, etc, la confiteria es va especialitzar als anys 50 en “càtering” per les festes de bateig, comunió, etc., de famílies benestants. “Clar, llavors els restaurants encara no feien aquests esdeveniments”, diu Sala”, “així que es feien les festes al Gran Casino i al Casino del Comerç”.
Antic envoltoris de la pastisseria / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Recorda que els seus pares van comprar copes de vidre, coberteria de plata i uns plats de ceràmica amb rivet daurat. Una fantasia, per aquells temps. “Llavors es preparaven canapès variats, brioixos amb pernil dolç, panets de pernil ibèric”, afegeix Sala, que llavors tan sols tindria “6 o 7 anyets”. Però també servien lioneses amb caviar i altres de foie. Un luxe impensable per gran part de la població, en els anys 50 (a cavall entre la postguerra i el desenvolupisme).
Quan els restaurants passen a oferir aquests serveis, llavors els Sala també nodriran l’Hostal del Fum, Casa Tomàs, l’Hostal del Sol de Matadepera…
Un dels seus pastisos de casament
Especialitats
Sala també explica que l’especialitat de la casa era el pastís “de nata i trufa”. Però també les mones de caputxina (semblant a l’ou filat i cremada per sobre), que feien per Pasqua. I els panellets de Tot Sants: “Eren tan brillants que semblaven joies”, assenyala.
El 6 de gener de 1975, tanmateix, la família Sala va despatxar per darrer dia. Aleshores va traspassar el negoci. D’aquesta manera, amb 25 anys, Montserrat Sala deixava l’ofici.
