Les versions l’han fet famosa. Però Júlia Moumen (Terrassa, 1998) estrena “single” propi.
No sembla el més habitual especialitzar-te en “covers”, quan tothom somnia fer el seu propi repertori… Jo vaig començar perquè m’agradava anar als concerts de música en català. Em sentia molt identificada. I fer versions era el que sortia de mi de forma natural.
Quins grups t’inspiraven? Els Catarres, per exemple!.. Estic parlant de fa 10 o 12 anys. El més fàcil per a mi era fer versions d’aquestes cançons i així vaig aprendre a cantar. I des de l’inici vaig començar a penjar vídeos a Youtube, de forma que ara puc veure el meu recorregut digital.
T’he sentit dir que has continuat fent “covers” perquè és una zona de “confort”… Clar, perquè porto 10 anys fent versions. És el fàcil. I és la forma en què he tingut reconeixement, en què m’he sentit abraçada i estimada pel públic… La gent abraça aquestes versions. Per això, em feia tanta por treure públicament un tema meu, perquè no ho havia fet mai i no sabia si la gent l’abraçaria de la mateixa manera.
Amb la guitarra, amb el cant… Has estat autodidacta en tot? No tinc formació en música de res: guitarra, piano, ukelele… He estat autodidacta. Però sí que vaig necessitar formar-me una mica en cant i vaig fer quatre anys de classes. Però és l’únic.
També series innovadora en les xarxes socials, perquè fa 10 anys no estava tant en auge els “creadors de continguts”… Realment he crescut amb les xarxes socials. D’adolescent consumia molt Youtube. I a partir d’aquella gent que seguia i m’inspirava, doncs agafava idees i les implementava. He crescut a les xarxes socials i m’agrada guardar tots els vídeos per veure l’evolució, com a artista i persona.
Quan veus el recorregut, què li diries a la petita Júlia de fa 10 anys? Que confiï, que continuï… Que veurà els fruits. M’ha costat moltíssim i encara avui en dia em qüestiono moltíssim. I sento que això que he aconseguit que no m’ho acabo de merèixer.
Et refereixes a la síndrome de la impostora? Visc constantment amb la síndrome de la impostora! Sento que tinc una doble vida: soc mestra laboralment, i faig música en el temps lliure. I de vegades sento que no faig les dues coses, però alhora no faig res… I em sento impostora, perquè no tinc formació musical, perquè hi ha gent que fa coses súper “xules” i et compares… I no cal comparar-te, sinó que cadascú vagi fent.
Júlia Moumen, a l’entorn del Mercat del Triomf / ALBERTO TALLÓN
Potser la teva cançó pròpia “Ara ja no” neix per evitar aquest sentiment? Al llarg dels anys sempre he compost les meves cançons, però sense publicar-les així. I és cert que s’hi reflecteix una evolució. Una confiança en mi mateixa. Igual que sé veure que els meus temes de fa 10 anys no hi ha per on agafar-los, també que he crescut molt! “Ara ja no” neix inspirat per la meva colla d’amigues i amics. La tenia treballada de fa anys. I que ara hagi vist la llum, és un indicador que estic guanyant confiança en mi. I potser que les circumstàncies m’acompanyen.
Produir la cançó ha estat complicat, econòmicament? Sí, d’aquestes circumstàncies que dic, una d’elles és l’econòmic. M’ho he anat subvencionant tot jo mateixa. De fet, tenir ara una feina estable em permet pagar el meu projecte musical. Bé, “Ara ja no” la vaig gravar fa un any a Madrid, amb la intenció de presentar-la al “Benidorm Fest”…
Oh, per arribar a Eurovisió! No era el meu somni, però va sorgir: tenia uns amics que muntaven una sessió i em vaig animar. Ho vaig produir amb el meu amic David Parejo. I tot i que imaginava que no sortiria al Benidorm Fest, sí que acabaria veient la llum en el futur.
Ja has estat a “La Voz”, “Operación Triunfo”, “Eufòria”… Això vol dir que encara t’interessa anar a “talent shows”? Doncs mira, amb els concursos de televisió és un tema que tinc força cremat, perquè a nivell emocional desgasta moltíssim. Tu vas donant el teu 100%, però no tot depèn de tu. Si tinc la sort de no tenir la necessitat de fer cap altre concurs, preferiria no fer-lo. Però simplement pel desgast emocional que tinc de tants d’anys de càstings. “Benidorm Fest” no va néixer com un somni o una il·lusió, sinó com una oportunitat.
Et reconeixen pel carrer? És xocant… Em reconeixen força. I estic superagraïda. Tinc la sort que tothom s’acosta des de l’estima i el respecte. Jo sempre els dic que em fa més il·lusió a mi que a ell o ella; perquè treballo des de casa i així tinc un input al carrer. Mai normalitzaré que m’aturin, no serà una rutina, cada cop que em passa em sorprèn i em fa il·lusió.
Et passa per Terrassa? O per arreu? Sobretot quan vaig a concerts de grups en català, que són el “target” de persones que m’escolten. I en el dia a dia, també em passa la veritat. Quan vaig de vacances, potser algú em fa un missatge: “T’he vist per Begur!”.
I a les xarxes, com vius l’exposició pública? Que puguin cosificar-te, o que et facin “hate”? Tinc un públic molt mac, sempre parlen des de l’educació. No he tingut mai “hate”. Com a molt, quan he cantat en català, algunes persones han dit “Viva España”, que són cosetes que no van ni amb mi.
Sents que fas una aportació a la defensa del català? Les versions al català no els faig amb cap rerefons, sinó perquè és la meva llengua materna i em comunico. Ara bé, potser sí que estic ajudant a promoure l’ús del català.
Podries o voldries viure de la música? Ara estic a gust així. L’ensenyament és vocacional, soc molt feliç de mestra. Ara ho puc combinar amb la música i ho gaudeixo. Però tinc el neguit de què passarà en el futur: I si la música em va molt bé? Però no val la pena enfocar-se en el futur, sinó estar present.
