Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Tot el que puguis imaginar, la naturalesa ja ho ha creat”, Albert Einstein. Quanta raó tenia i té Einstein en el que deia, ens creiem el melic del món, mentre que de tots els animals acabem sent els més ignorants. Mentre ells es cuiden, nosaltres no tan sols oblidem com fer-ho, sinó que a més estem creant la nostra pròpia destrucció!
Notícia del 3 de maig del 2024 al “National Geographic”: “En el lloc més profund d’una selva tropical d’Indonèsia, un equip de científics investigadors ha gravat una cosa inèdita: un orangutan de Sumatra, a qui havien anomenat afectuosament Rakus, tractant amb cura una lletja ferida a la galta amb una planta de provades propietats antibacterianes, antiinflamatòries, antifúngiques i antioxidants. Només uns dies després d’aquest tractament, la terrible ferida va començar a cicatritzar i en un parell de dies s’havia tancat del tot, afirma Isabelle Laumer, biòloga cognitiva i primatòloga de l’Institut Max Planck de Comportament Animal d’Alemanya”.
He esperat uns dies per escriure sobre aquesta notícia, volia veure i llegir les reaccions què hi hauria, ara que ja no se’n parla, m’agradaria fer unes reflexions, sobretot, dels comentaris fets del fet. Ens diuen, a les notícies del 3Cat (2/05/24): “Tot i que ja hi ha evidències d’automedicació en alguns animals, aquesta seria la primera vegada que es tenen proves que fan servir herbes curatives”. Vaig a fer tres apartats del que han dit per fer unes reflexions. Explica Jordi Galbany, especialista en conducta animal de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, que: “Aquest comportament no s’havia vist mai de forma tan continuada -durant cinc dies- i fet d’una manera tan voluntària, mastegant la planta sense menjar-se-la i posant-la sobre la ferida”, a veure, quan diu que no s’havia vist mai, el que vol dir és que mai n’havien fet un seguiment, o bé no n’eren conscients, perquè tots els animals utilitzen la natura per guarir-se i la coneixen.
Tomàs Marquès, catedràtic de Genètica de la UPF: “Aquí la gràcia és que la planta que ha escollit l’orangutan té capacitats analgèsiques i, per tant, tenim una clara explicació biomèdica de per què ha triat aquesta planta”. La planta que va triar l’orangutan Rakus per guarir-se és la Fibraurea Tinctoria, es fa servir a la medicina tradicional d’Indonèsia per tractar la malària, també són conegudes les seves propietats antiinflamatòries i analgèsiques i cicatritzants. Evidentment, va triar la que millor li anava per curar la seva ferida, el fet d’ignorar-ho nosaltres, els humans, no vol dir que ells hagin perdut el seu instint i saviesa.
Acaba dient Galvany, que: “Si l’animal veu que toca una planta i deixa de fer-li mal una ferida, aprendrà que allò li serveix i continuarà fent-ho”. D’això, nosaltres els “homo sapiens” en diem mètode científic, a ells no els calen tantes paraules.
Des de l’Institut de Biologia Evolutiva, Tomàs Marquès afegeix que: “Estaríem davant d’un estudi que confirma les similituds entre humans i grans simis, fruit d’uns avantpassats compartits, com més estudiem els simis, més coses trobem en comú amb nosaltres”, és evident, no ens creurem que venim de la patata com cantava La Trinca. Diuen que aquesta troballa, publicada, suggereix també que el tractament mèdic de les ferides pot respondre a l’aprenentatge cultural que han acumulat aquests animals a través de diverses generacions, de fet, això és quelcom que fan tots els animals que no estan privats de llibertat, gats, gossos, cabres, vaques, ocells, etc. Tenen clar què han de fer per tenir cura de les seves ferides i salut en general. Vaja, el que havíem fet nosaltres tants anys, tot i que ara ens sembla prehistòric; el que jo veig és que davant d’una gran catàstrofe, caiguda energètica, guerra, etc., els animals salvatges o lliures sabran què fer per cuidar-se, mentre que els humans mirarem la pantalla astorats esperant que funcioni!
Un exemple del que som capaços de fer els humans quan en lloc de limitar-nos ens estimulen. Vaig tenir en un curs en una escola de quiromassatge una alumna invident de naixement, el curs era sobre tacte terapèutic, i en aquest curs havien de sentir a través de les mans on hi havia un excés de calor, un bloqueig, on hi havia una zona freda, etc., alhora que aprenien a tocar amb respecte per relaxar, calmar el dolor, i induir al son. Després del primer bloc de classes, vàrem sortir a prendre alguna cosa i aquesta persona em va dir: “Puc parlar un moment amb tu?”, “I tant que sí”, li vaig respondre. Vàrem sortir al carrer, es va agafar del meu braç i va dir-me: “Mira, jo crec que no podré seguir el curs perquè…”, i abans d’acabar la frase em digué: “Vigila que hi ha un arbre”, jo em vaig sorprendre, però no vaig dir res, va seguir: “La meva discapacitat no m’ho permetrà, vigila que hi ha algun obstacle aquí davant”, aleshores jo li vaig dir: “T’adones que tu que tens una discapacitat total visual m’estàs avisant a mi que hi ha entrebancs davant nostre?”. Aquesta persona es va sorprendre, i em digué: “És que a causa de la meva discapacitat, no els veig, però els percebo!”, aleshores, li vaig dir, “Tu tens un gran avantatge sobre els que hi veiem tan sols amb els ulls”. Evidentment, va ser la millor alumna que mai he tingut, però encara ens va sorprendre més quan un dia en què parlaven de colors, ens va explicar que ella distingia els colors amb el tacte dels teixits, perquè la seva mare quan la vestia de petita, sempre li feia tocar la roba i li deia de quin color era, i a poc a poc va aprendre a distingir-los pel tacte, els altres alumnes al·lucinaven, immediatament van voler comprovar si ho “encertava”, ens va dir que havia de ser amb roba de fibra natural; el següent dia de classe varen portar quantitat de roba i fibra natural de diferents colors, els tocava amb molta suavitat i concentració i no va fallar en cap color, no oblidem que l’energia és vibració, és so i color; tot i això, es va disculpar perquè, tot i saber que cada color tenia diferents varietats, la seva mare també li ho havia explicat, no acabava de saber exactament totes les tonalitats en tocar-los. Mirava les cares dels alumnes i els veia emocionats i admirats.
Hem perdut tanta sensibilitat els humans amb la tecnologia i hi perdem tant quan no treballem amb tots els sentits…, realment davant d’un col·lapse del món que coneixem, els que més tenim a perdre som els que ens creiem més savis, importants, els que ja ni coneixem la natura!
Com diu Albert Einstein: “Mira profundament la naturalesa i llavors ho comprendràs tot millor”. Si us plau, tornem a mirar la naturalesa, ara ja és qüestió de supervivència i no per tornar enrere, sinó per continuar endavant!
