Josep Ballbè i Urrit
Sembla casualitat. Cada dia que passa, però, estableixo més paral·lelismes entre la situació política catalana i el desgavell constant de Can Barça.
A cap dels dos entorns es veu un bri de rigor, senyoratge, equilibri i “savoir faire”. Són constants les contradiccions dels dos partits que pretenen liderar la marxa del Principat (Junts i ERC). Fins al punt que, dels comicis del proppassat 12-M ençà, s’han situat en un atzucac del qual els costarà sortir… A l’altra banda de l’anàlisi, veient la marxa del F.C. Barcelona i sentint la veu del seu president i el seu entrenador, tinc la percepció que anem malament. Som la riota del planeta. Avui, és blanc. Demà, gris. I, més enllà, negre o ves a saber. Potser en ambdós casos, el que seria més assenyat seria tornar a votar. No pot ser que, cada hora que passa, es canviï de criteri: plego, no plego, m’ho repenso, tinc la confiança del president, etcètera. Au va! Prou d’enredar la troca!
En encetar aquest article, per un moment he dubtat pel que fa al títol. Em venia al cap la idea de “laportisme vs. xavisme”. Què és millor o pitjor? Sovint crec que la serietat brilla per la seva absència. Potser valdria la pena fer menys rodes de premsa i arremangar-se. Com que no és així, esdevé un esfilagarsament.
Massa supèrbia tant en l’àmbit polític com en l’esportiu! No es veu per enlloc un tic mínim d’autocrítica. En conseqüència, doncs, no resulta gens estrany collir uns resultats prou dolents. “D’aquella pols, venen aquests fangs”! O encara més: “Llonguets per a avui i engrunes per a demà”. Al pas que va tot plegat, el globus rebentarà tard o d’hora. Llavors, correm-hi tots i calcem-nos!
Mentre escric aquest article, encara no sabem si en Laporta defenestrarà en Xavi com a “trainer”. Alhora, estem en espera de conèixer la decisió de Junts i ERC pel que fa a posicionar-se de cara a la constitució del Parlament i a donar suport presidencial al PSC o abocar-nos a noves eleccions. “My God!” En clau política, diuen que hem d’esperar que passin les eleccions europees i que els republicans consultin les bases, de cara al congrés del proper mes de novembre. Mentrestant, tot restarà en “stand-by”. On s’és vist?
Al bell mig de tot aquest entrellat, em pregunto si –al rerefons d’uns i altres– hi ha o no un projecte amb cara i ulls. No em val la teoria del “qui dia passa, any empeny”. Sent més realista que no pessimista, per moments entreveig un titella, un parrac, un campi qui pugui. Res no m’engresca: ni en un bàndol ni en l’altre. Qui i quan desencallarà el cabdell?
Reprenent la dualitat d’àmbits que contrasto, entenc que ens cal força coratge “everywhere”. No s’hi val a amagar el cap dessota l’ala. Dit altrament, marejar la perdiu tot entabanant el personal amb declaracions buides de contingut i raó. “No anem bé per anar a Sants”. Això no és altra cosa que la teoria de l’absurd, el desencert, la contradicció, el desajustament i el pedregar. Després d’ací, no resulta estrany la desafecció progressiva en copsar una abstenció electoral que ultrapassa el 40%. En l’àmbit futbolístic, segur que la junta directiva del Barça restringirà l’anàlisi esportiva a la pèssima gestió financera dels gestors que els van precedir. És molt més fàcil contemplar-se el melic i, de pas, convenir que no té la mateixa cabuda d’espectadors el Camp Nou que Montjuïc.
