A les quadres (naus industrials) de la primera etapa del Vapor Cortès, a principis del segle XX, les fàbriques amagaven una realitat que, 120 anys més tard, guarda nombrosos paral·lelismes amb El Vapor de Prodis. El complex industrial torna a renéixer de la mà d’una entitat social que treballa amb les persones amb discapacitat intel·lectual i que posa la llavor, amb una rehabilitació espectacular, d’un nou sector residencial
El Vapor de Prodis, té el seu origen a la primera dècada del segle XX, quan al barri de Ca n’Aurell s’urbanitzen els primers carrers i s’instal·len les primeres naus industrials (anomenades quadres) al voltant del carrer de Frederic Soler i el seu entorn. Matarín i Salallasera (1905); Ullés, Margarit i Comerma (1906) i Samaranch i Cortès (1920-24), són algunes de les primeres raons socials que es van implantar al sector, que als anys 20 ja es configura com un gran espai industrial i que, l’any 1928, veu com la vídua de l’industrial Jaume Castells instal·lava l’empesa número 15 del carrer de Frederic Soler. Era l’origen de l’emblemàtica Filatures Castells, S.A., que va estar activa fins al seu tancament l’any 1995.
El Vapor de Prodis, situat a dues naus rehabilitades del vapor, ocupa l’única fàbrica que conserva el rètol del Vapor Cortès. Va ser l’empresari Ramon Cortès i Grai qui va constituir una quadra al sector l’any 1928 que va acabar donant nom a tot el polígon tèxtil configurat al voltant del carrer de Frederic Soler, però també dels carrers del Bruch, del Pare Llaurador, de Severo Ochoa, del Doctor Turó i de Josep Trueta.
La llum que dóna vida
Un segle després els usuaris de Prodis, persones amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental o paràlisi cerebral, tornen a donar vida a aquests espais i ho fan en un entorn històric que convida a jugar amb dues realitats paral·leles.
El Vapor Cortès va ser un complex aliè a l’exquisidesa arquitectònica del Modernisme i ha sobreviscut durant dècades com un vapor “lleig”, amagat, que ara reneix de la mà de Prodis amb un edifici renovat, modern i avantguardista.
El Vapor de Prodis és també un projecte valent, que vol acabar amb la institucionalització de les persones amb discapacitat intel·lectual i que trenca amb la dinàmica històrica de tancar-les a casa, amagar-les a la societat, com les fàbriques del Vapor Cortès. El projecte és pioner a sumar experiències innovadores com l’hostaleria o els tallers d’art, i en l’aposta per un model comunitari, que obre les portes del Vapor Cortès i convida la societat a conèixer i conviure amb aquesta realitat. Dos exemples: el restaurant del nou complex, obert al públic i amb una escola de cuina que formarà entre els usuaris de Prodis ajudants de cuina i de sala. O la botiga, que comercialitzarà els objectes del taller “Fet a mà” i on els clients podran veure com es treballa cada peça.
A l’interior de les naus del Vapor Cortès, les lluminàries permetien l’entrada de llum a la fàbrica perquè els obrers poguessin distingir el color dels fils i dels teixits. Ara, les noves lluminàries d’El Vapor de Prodis, pensades per donar il·luminació i ventilació, aporten un raig de llum a cada estança del centre on es fan les activitats.
A les fàbriques sonaven les màquines de filatura, però el silenci era una norma imposada als treballadors. Ara, El Vapor de Prodis és un espai “mut”, on les persones autistes gaudeixen d’un entorn amable i no hostil. “No hi ha soroll!”, va ser l’exclamació feliç d’un dels usuaris de Prodis quan va trepitjar la nova seu pr primer cop.
A les fàbriques del Vapor Cortès es treballava el tèxtil i avui a Prodis, l’activitat “Fet a mà” incorpora als objectes de paper, la pintura a mà de bosses de roba. Un procés manual i artesanal, un segle després.
Aquest joc de les coincidències ens porta també a un dels projectes més innovadors i integradors de Prodis, les llars assistides per professionals, amb grups de convivència petits i en un entorn comunitari. Permeten abandonar la fórmula institucionalitzada en residències i aposten per un projecte de vida independent.
Com a les fàbriques, on els obrers acabats d’arribar es veien obligats a compartir habitatge fins que l’economia els permetia accedir a una llar on projectar una vida independent amb la família.
