Dolors Frigola Comas
La terra s’ha obert amb un gran esclafit. Núvols de cendra negra ofeguen la nit sota un cel curull de guspires.
Arestes de foc. Encenalls de vidre. Llampecs de cristalls damunt de les cases que ensordeixen l’aire, i emmordassen veus. Que esbotzen timpans i amputen membres. Que sepulten cossos, i enterren vides.
I el carrer es despulla dins un forat fosc. Un clot de runes. Un esvoranc obert dins el ventre de la terra. I la nit fa olor de mort. Flaire que put i emmetzina.
Primavera d’hivern. Tardor famolenca de guerra. No sents com xiula la metralla? No sents com xiscla el silenci sòrdid de l’obús. I el crit prim i afilat de la criatura clavada a la terra, el sents? Damunt els cossos, pedra, cendra, pols. Només pedra, cendra, pols. Damunt la pols, la lluna cega.
I la dona jove, de mirada perduda, brama amb els ulls tancats. I l’home jove se la mira amb ulls ben oberts. I ella s’arrauleix com una bèstia. I ell l’abraça amb els braços de fusta. I una criatura plora i plora. Lluny, plora. Un cop, dos tres quatre mil cops plora el seu plor. I mulla la terra erma. Seca. Bruta. Infecta. Podrida.
Un tros de cuina aquí. Un tros de cambra allà. Sota la runa, matalassos, parracs, olles, i plats. Sota la runa, espills, retrats, boques obertes. Alens que exhalen el darrer fil d’aire impregnat de mort.
Surt!, li diu ella. Ves a cercar-lo. No veus que ell també et busca? Els ulls estràbics. Rojos de ràbia. Negres de pena. Carbó dins la mirada que vessa la por. La por que tremola. La por que bloqueja. La boca fermada que mossega els llavis que sagnen com polpa de síndria. Com cirera madura. Com fruita prohibida d’estius passats. Quan encara la vida podia ser vida.
Primavera d’hivern, per què ho fas? Si poguessis tornar enrere. Quan encara la vida era vida. Quan encara no érem vius sense vida.
Les mans enlaire. Al·là! Al·là! De genolls a terra. El cap a terra. Al·là! Al·là! Què esperes? La dona increpa l’home estàtic.
Erràtic. Perdut. Surt a fora i porta’m el fill d’ahir! No sents com em crida? S’ha perdut enmig de tanta mort. Ves! Abans que es faci de dia i el sol li cremi les galtes. I els pits em rebentin. I es corsequin com la pell d’atzabeja d’un escarabat mort. No vull ser una déu òrfena de vida!
I ell surt a cercar-lo. Els ulls dins de la tristesa. La tristesa, una llarga trena negra que l’escanya. Mira enlaire. I la lluna cega surt i s’amaga rere una paret de ciment esberlat. Ombres xineses, juguesques al mur. La lluna, buida de sang, poruga de nit, ajup el cap. Per sota seu, els homes corren. Com folls, corren. Com llops afamats. Van d’aquí, cap allà. Cap al no lloc. Estan tan cecs com ella. El món sencer és ple de ceguesa.
Ja fa estona que l’home jove deambula per damunt les despulles, per sota un cobricel de poncelles negres. S’agenolla i busca. Mans, dins la terra. Dits i ungles graten la terra. Li sembla sentir un plor aquí, i un altre allà. S’alça. La trena l’asfíxia. Respira a batzegades. Xucla l’aire espès, fètid. El mastega. Se l’empassa, afamat, assedegat. Com un captaire de vida. I l’albada s’engoleix la nit. L’home es desperta i, exhaust, escolta els gemecs de la terra vençuda. Acomboia amb la mirada el riu de gent que camina espaordida. L’udol d’unes sirenes. Les mateixes sirenes d’ahir. Les mateixes bombes d’ahir. Els mateixos crits d’ahir.
Quan torna al tros de runes on ara malviuen, es troba la dona jove asseguda en un racó. Canta una nana que no té destí i bressola un llitet nu. El cap recolzat en un pany de paret. La paret verda que van pintar mesos enrere. Quan va venir al món el fill que ara dorm sepultat sota les pedres.
