Ramon Bosch
Aquests dies de tribulació a ERC m’han fet venir al cap una imatge de fa vint anys: Josep Lluís Carod-Rovira, aleshores líder d’aquest partit, brandant unes claus durant la nit electoral del 2003, en què el PSC va guanyar en vots però no en escons.
El PSC en va treure 42, com ara, i ERC, amb 23 escons, es va erigir en la força que podia decantar el govern cap als socialistes o els convergents, d’aquí les claus brandades per Carod-Rovira i d’aquelles claus va néixer el tripartit.
Ara, en una situació similar, ningú a Esquerra està d’humor per brandar cap clauer. La situació és similar però no igual i, en algun sentit rellevant, fins i tot inversa: ERC venia de guanyar 11 escons i ara n’ha perdut 13. És comprensible, després d’aquesta ensulsiada, que ningú tingui ganes de fer broma, sinó més aviat de tirar el barret al foc, com han fet Pere Aragonès i Marta Rovira. El cas d’Oriol Junqueras és més complex perquè el personatge és més jesuític que no pas els altres dos: diu que se’n va perquè no pot dir que es queda, però a la vegada diu que es veu amb forces per seguir, si l’hi volen.
L’actitud de Junqueras em recorda aquella bonica ranxera de José Alfredo Jiménez: “Porque estás que te vas, y te vas, y te vas y te vas… y no te has ido”. Diu que plega per poder consultar la militància de tu a tu i que pensa recórrer el país de punta a punta, no se sap si en un Peugeot 407, com va fer Pedro Sánchez, o en la famosa furgoneta de la CUP. No hi ha res a dir. Ara, entre els que han tirat el barret al foc i els que se’n van a fer la volta a Catalunya en carro, qui queda a Esquerra per prendre decisions? Perquè estarem d’acord que si uns se n’han anat i l’altre no torna, anant bé, fins al novembre, algú hi haurà d’haver en aquest partit que decideixi, de cara a la pròxima investidura, si aquest partit s’absté, vota en contra o vota a favor d’un dels dos candidats.
Per moltes ganes que en tingui, Esquerra no pot fer una reedició del “que us bombin a tots” d’en Trias perquè faci el que faci el seu vot serà decisiu. I no només per a la resta de forces parlamentàries, sinó també per a la mateixa Esquerra: si vota l’opció de Puigdemont, validarà la sortida del govern de Junts d’ara fa un any (dit sigui de passada, Puigdemont parlant d’unitat entre els independentistes és un dels exercicis de cinisme més descarnats que ens ha estat donat de veure en els darrers temps) i quedarà en una posició vicària que li impedirà el redreçament que ara vol emprendre; si es vol abstenir a la votació a Salvador Illa (segurament, l’opció més raonable si vol guanyar temps per endreçar la casa), haurà d’aguantar una pressió indicible d’alguns sectors independentistes que no li perdonaran el que ells considerarien una traïció (ja se sap, ells poden trair els companys tantes vegades com calgui, però ai d’aquells que no vulguin seguir el seu dictat); si voten en contra d’Illa, s’anirà a una repetició electoral que crec que és el pitjor dels seus escenaris perquè l’hauran d’encarar amb una part significativa de l’actual cúpula fora de joc. Qui seria el candidat d’Esquerra en una situació així?
No ho té fàcil Esquerra. I no està en la millor disposició per sortir-se’n. En aquest context em sembla assenyat el capteniment d’Illa de donar-los temps, de deixar que la febrada –lògica i comprensible– faci el seu procés i que es pugui parlar amb la calma i la distància que necessita Esquerra. El problema és que el calendari no ajuda: el Parlament s’ha de constituir, com a màxim, l’endemà de les eleccions europees. Esperem que aquestes els vagin millor a Esquerra, pel bé de tots!
