Pep Sala (Vic, 1960) es plantarà diumenge a Terrassa per presentar un espectacle que ha batejat com a “Bàsic”.
Insinua el nom que serà un espectacle sobri, minimalista? A diferència dels concerts elèctrics, serveix per fer les cançons més despullades. El concert el faig amb Simone Lambregts, que ja havia participat del darrer disc de Sau. Ella al violí i jo a la guitarra acústica, el piano… Però no és una cosa apalancada o intimista… Hi ha moments de tot, uns més tranquils i d’altres en els quals la gent s’aixeca i es posa a ballar.
Quin repertori tocareu? Tinc moltes cançons escrites en la meva vida. Hi haurà cançons de Sau, però no moltes. També de La banda del bar, com de Pep Sala en solitari. De totes les èpoques, vaja, però sempre amb el to una mica celta que li dona el violí de Simone.
Tu mateix dius que has escrit moltes cançons. Creus que han envellit bé, tot i estar escrites en una altra dècada i context? N’hi ha de més encertades que d’altres… Però estic molt orgullós. Moltes cançons que vam escriure amb Sau, fa més de 30 anys, encara sonen a la ràdio i la gent les canta. Això vol dir que han sobreviscut molt bé el pas del temps. Han sobreviscut a les campanyes de màrqueting. Sempre hem volgut fugir de les modes. Als anys noranta tothom feia grunge i semblava que nosaltres també ho haguéssim de fer!
Alguna que no quadri? Doncs recordo “El nom de la llibertat”, que anava de la guerra dels Balcans i Sarajevo, que potser caldria adaptar-la… Com que la gent no ha fet el servei militar, i la gent d’ara no sap què és la “mili”…
I tu, has canviat molt, en aquestes dècades? O l’essència encara s’aguditza més? Fer-se gran és canviar… Eren altres temps. Fixa’t: el primer disc que vam fer amb Sau, el vam gravar en una setmana, amb les mescles incloses! Això és un concepte que la gent jove d’avui no li entraria pel cap. Abans es gravava d’una altra manera, anàvem sense pressupost. Ha canviat tant, la vida… Però intento ser coherent amb mi mateix. Quan escrius moltes cançons, tens molta experiència, però has perdut frescor i espontaneïtat. És diferent el Paul McCartney que va escriure “She loves you” del que va fer tres anys el darrer disc.
Creus que avui no es grava un disc en una setmana, perquè fem més “postureig” o ens hem tornat més “finolis”? No és “postureig”! És que abans la gravació era més precària. Fer un disc costava una fortuna, perquè els mitjans eren uns altres. En canvi, amb la digitalització, és més senzill. Tot ha canviat. Nosaltres cantàvem en català, i a totes les entrevistes ens demanaven perquè ho fèiem…
I les pantalles… Avui dia hi ha una càmera a tot arreu, mentre que abans ens costava trobar fotos dels concerts que fèiem. Mira, tenim una sessió de fotos per un disc en la qual totes surten malament: borroses i fosques. Però era el que teníem! El “postureig” del que parlàvem abans ve més per aquí: La gent està més pendent de l’impacte a les xarxes socials. Qualsevol cosa que facis ja te l’han penjada. Abans ens pentinàvem el dia de fer la foto de portada i poc més!
T’agrada el món que vivim? He llegit una frase que m’ha agradat molt: “El primer enfrontament que hi ha hagut entre l’ésser humà i la intel·ligència artificial són les xarxes socials. I de moment, ja l’hem perdut”. Les xarxes canvien el món i no les sabem utilitzar bé, fan més mal que bé.
Mmm… Cada cop és més important l’aparença i l’embolcall, que no pas el contingut. Als concerts, la gent prefereix filmar bocins del concert per penjar-los a Youtube i Instagram que no pas per gaudir-lo.
Quan estàs a l’escenari, et posa nerviós veure que algú està gravant tota l’estona? No és que m’emprenyi, és que no ho entenc. I passa amb la música, però també amb les vacances de molta gent que prefereix fer-se “selfies” per dir que ha estat a tal país mentre els altres s’han quedat a casa seva.
Tornant a Sau: és la banda sonora d’un país que havia d’arribar, 15 anys més tard, amb el Procés? El país ja hi era! I ha canviat i seguirà canviant en el futur. La nostra intenció no era fer la banda sonora de res. Era fer música i passar-ho molt bé. Després, mor en Carles, s’acaba tot, agafes distància… I dius: “Uau, la que vam armar!” Però quan estàs al mig, no n’ets conscient. No vam fer una aposta política: cantàvem en català perquè era el que parlàvem, com Sopa de Cabra, Sangtraït… Bruce Springsteen canta en anglès perquè sí. I tampoc vam ser els primers a cantar en català, tenim la Nova Cançó. Però en aquest país tenim una psicosi i és que ens agrada oblidar, com aquella generació.
Sabater va morir amb 36 anys… Era realment jove! Ara en tens 63. Quan penses en ell, deus veure el teu amic com un jovenel·lo… És que ho era… I jo també ho era! Aquell moment va ser molt dur, personalment. El Carles no era una persona amb la qual tocava al mateix grup, era el meu amic. I el Joan, que era el tercer Sau a l’ombra. Va ser una putada molt gran. Però no pots pensar que siguis l’única persona a la qual li ha passat.
Et molesta que et demanem per Sau o és una motxilla agradable? És una llosa, que pesa molt, però estic molt orgullós i content de portar-la. Entenc que a les entrevistes em pregunteu per Sau. I recordar la figura del Carles sempre està bé, amb qui vaig compartir els millors anys de la meva vida.
Enguany, fan una pel·lícula i un llibre sobre Sau. Amb tant d’homenatge, sents que et jubilen? Tinc 63 anys. Tinc més al darrere que al davant! És un fet que s’ha d’acceptar! Si fan homenatges, serà que potser el que hem fet ha valgut la pena.
