L’anunci del tancament de Cal Truites m’ha posat pioc. Se’n va el bar “de sota” de casa i punt de trobada del carrer Pare Llaurador.
Vaig escriure en un grup de Whatsap que Cal Truites tancava. I que estava trist. “Quan tanquen llocs on hem habitat… Inevitablement ens travessa”, em va dir una amiga.
Clar. Perquè -més enllà de l’alcohol-, es pot haver habitat una taverna. Que hi hagis viscut moments que ja portes aferrats a la pell. Cal Truites ha estat això per a mi, d’ençà que vaig arribar a Terrassa un gener del 2014. Llavors es deia bar Riazor i crec que havia tingut una regència gallega. Tot d’una em va agradar. Perquè no tenia pretensions. L’any següent, David Chaler va agafar el traspàs. Estàvem cridats a ser amics!
Des de llavors, el bar va anar prenent un ambient de taverna de sempre, de clientela fixa, de “parroquians”, de barra de xapa metàl·lica i consumicions a peu dret. De cuina de “callos” i cap i pota, preus raonables i poc “postureig”.
Allà he estat molt feliç. Vam conspirar tantes vegades, un grupet de cupaires, en temps que Maria Sirvent era regidora… També van sorgir nous projectes -entre birra i birra-, com una cooperativa agroecològica. I va servir de punt de trobada per a les veïnes i veïns del carrer Pare Llaurador.
De fet, durant uns anys, va ser epicentre de la festa veïnal, que organitzàvem amb el llançament d’un coet, el “txupinasso”, la tarda del divendres de Festa Major. També engalanàvem el bar i els balcons del nostre tram de carrer amb garlandes i paperines de colors.
I és que un bar també té una funció de barri, de cohesió social. Malgrat que en ple any 2024 tot sembli eteri i líquid, també hi ha veïnats que es coneixen mútuament. Que fan una petita relació de la quotidianitat, com ho poden fer el quiosc, la perruqueria, el queviures. En termes de Zygmunt Bauman, anem cap a “bars Líquids” i impersonals, mentre perdem taverens que són punt de trobada.
Ha estat, també, un bar que ha posat contentes moltes panxes. Amb callos, cap i pota i altres receptes tradicionals de menuts, que li van donar fama (la cuina de “xup xup” ha estat des de sempre la seva especialitat). Tanmateix, coincidint amb el difícil any de la covid, Chaler va reorientar el bar cap a una especialització en truites. De fet, els darrers mesos ha lluït una samarreta entre provocativa i humorística, amb el lema “Frankfurt no, truites sí! Hamburgueses no, cap i pota sí!”.
Aquest hivern ha adquirit popularitat amb la truita de calçots (que feia artesanalment a la brasa) i que li aconseguia visites de clients de tots els barris. També redoblava esforços per fer truites per Dijous Gras, també conegut com a Dia de Truites. De fet, Chaler sempre ha estat participatiu de les diades festives. Hem coincidit molts d’anys disfressats de “modernista”, per la Fira Modernista. O per Carnestoltes. I és que per Cal Truites (i el Riazor) han passat centenars de terrassencs, entre els quals un cert ambient de rockers, d’indepes, d’antifes… i de gent que no era res de l’anterior.
A tots ens ha vigilat sempre, en silenci, el quadre del seu besavi. Penjat a la paret, fa anys que ens observa. Curiosament, el seu besavi Chaler va ser una de les persones que va promoure l’idioma esperanto a Terrassa. Quina causalitat més maca: ara que estic pensant d’apuntar-me a classes d’esperanto, és quan caic en la importància d’aquell quadre que sempre em mirava, però al qual jo no reparava.
Són les tavernes que vivim, les nostres, per ser feliços, petonejar-nos, discutir, conspirar, celebrar, esmorzar i plorar.
