Joan Carles Folia, Coach Advance Life
La paraula “idiota” prové del grec “idiotēs” i originalment no era un adjectiu irrespectuós, despectiu ni insultant. Tampoc no tenia cap relació amb la intel·ligència de la persona a qui es referia.
De fet, es feia servir per referir-se a algú de manera individual com a ciutadà privat (algú mitjà), a diferència d’un erudit o algú que actuava en nom de l’Estat o ocupava un càrrec públic, però com que els grecs valoraven molt la participació cívica, reconeixent que sense ella la democràcia col·lapsava, s’esperava que tots els ciutadans estiguessin interessats, i versats, en els afers públics. És a dir, que no fossin idiotes.
En l’actualitat, la lluita política ha devaluat molt la importància que tenim els ciutadans en la virtuositat de la democràcia perquè tots sabem que els nostres representants tenen com a primer objectiu la consolidació de les seves cadires i càrrecs per damunt dels interessos de tots els que, de manera idiota (particular), anem a votar. La idiotesa, entesa inicialment, com la característica de ser una opció pròpia i privada, ha caigut amb el pas dels segles en la claudicació de tots els ciutadans i ciutadanes davant una classe política que sense cap mena de vergonya defensa les seves posicions davant els interessos col·lectius. S’omplen la boca oferint-se com a servidors públics, però el constant degoteig de casos de corrupció i enriquiment personal o d’alguna conxorxa grupal fa que la puresa institucional estigui permanent tacada de malversació i apropiacions indegudes. I com acostuma a passar en aquests casos, són més els episodis que no s’han descobert que els que surten a la llum, l’efecte iceberg de saber només poquetes coses de les que realment es deuen haver comès.
Milers d’euros, milions diria, mal invertits o amagats a butxaques i rajoles de polítics i familiars fan de la nostra manca de determinació la seva fortalesa de fatxenderia. Aristòtil fa dos mil anys ja deia que un idiota era aquell que només es preocupava per la seva vida privada sense participar de la vida pública (política). De fet, per no ser idiota convidava el poble a participar, establint el govern i creant les regles segons les quals viuríem junts sense esquinçar-nos, formalitzant pactes de convivència. Ara els idiotes som els que participem d’un muntatge que sovint oblida els que més ho necessiten i els que de manera oligarca discrimina els que tenen pocs recursos a favor dels que tallen el bacallà.
I ara les ganes són de tornar a ser idiota com els dels orígens. Persones que viuen des de la privacitat la seva vida sense participar d’aquells esdeveniments públics (polítics) que desinflen la confiança en una democràcia participativa en què tothom tingui un bocí d’opinió, participació i dignitat, en què tothom pugui equilibrar la vida privada, la pública i la social.
