El Ton va ser una persona activa, discreta i molt treballadora. La família i els qui el coneixíem ho sabem prou bé.
Feia molts anys que vivia a Terrassa, on va trobar l’esposa i la feina, però mai va deixar de mantenir les seves arrels a Montardit, on va néixer, al Pallars, a prop de l’ermita de Nostra Senyora d’Arboló, patrona del Pallars i dels qui hi viuen. A Terrassa va venir a estudiar Enginyeria química a l’Escola Industrial i va connectar amb l’Escoltisme. Dels companys del seu temps ens han deixat Ramon Coll, Joan Galí i Josep Marinel·lo. Els germans Albert i Pere Puntí, també de la colla, en serven un molt bon record. Es trobaven un cop l’any. Em recordaven com aquells anys negres van col·locar una creu al cim de Castellsapera, es tractava d’un “deute”, ja que a tota la serralada no hi havia cap cim amb una creu. I al Pirineu n’hi havia més d’una. Anys després, en una de les trobades anuals per fer-ne el manteniment, es van trobar que ja no hi era, em diuen que alguns brètols o potser el pas dels anys, malgrat la seva robustesa, la van ensorrar i va anar a parar torrent avall, esdevenint irrecuperable. Ves com són les coses, anys més tard, i dues generacions més joves, minyons de l’Agrupament Escolta Mn. Norbert Font i Sagué (Antoni Salaet, Pere Astals, Francesc Tudó, Josep Sala, Toni Rius, Josep Pérez, Antoni Morros, Francesc Serrat, probablement d’altres i jo mateix) sense saber-ho vam fer l’operació P.T.A. (Paller de tot l’Any), que consistia a clavar una creu al cim. Ens hi va empènyer el cap de secció d’aleshores, en Jaume Llargués. Ens movia la fe en Déu i el seguiment de les petjades de Jesús ens acompanyava la vida personal, l’excursionisme, el bell paisatge que tantes vegades vam caminar. La història es repetia sense saber-ho. La creu era un referent que il·luminava el nostre caminar, el nostre dia a dia. Avui ja no hi resta cap creu!
A Terrassa, el Ton hi va trobar qui seria i ha estat la seva esposa, Pilar Batalla, que va treballar a l’empresa Roca i Pous. Amb els Escoltes va ser cap de l’Agrupament Escolta de la Sagrada Família d’aquella parròquia, succeint els també escoltes Artur Bou, Josep Pou, Josep Cardús i d’altres cofundadors de l’Agrupament esmentat. El seu compromís i civilitat també el va portar a ser membre del Centre Excursionista de Terrassa, del grup literari de la Societat Coral Joventut Terrassenca, dels Equips de la Mare de Déu, del veïnat de la urbanització Creu de Conill, on passava hores treballant al seu hort. Recordo que quan jo era vicari a la Parròquia de Sant Cristòfor (anys 80) i estàvem recuperant la Rectoria de la Selva per fer-hi colònies, va pujar alguns caps de setmana amb el seu bon amic Albert Torner a ajudar-nos a l’obra. I acabo: els darrers anys va assistir, mentre la salut li ho va permetre, als Cants de la llibertat al Raval. Tenia prou clar quin era el seu país, pel qual calia lluitar fins a recuperar la dignitat i la llibertat que mai hauríem d’haver perdut.
Aquest article vol complementar la bonica semblança que la seva filla Marta va llegir a les exèquies amb motiu del seu enterrament i que jo he intentat descriure amb unes poques dades. Que al cel ens puguem veure, Ton!
Josep-Maria Font i Gillué
3 de maig del 2024
