Ramon Bosch
Tot el que sigui dinamitzar la ciutat i el seu comerç i fer-nos més originals els caps de setmana no tan sols em sembla bé, sinó digne d’elogi.
Sobretot quan es té el bon gust de fer aquestes coses fora del centre de la ciutat, que ja està prou carregat d’esdeveniments i d’obstacles.
Celebro, doncs, la iniciativa, tot i que, un cop vist el programa d’actes, aquest m’ha semblat poc “medieval”, cosa del tot justificada si tenim en compte que els destinataris primers són els infants i la nostra societat fa tot el que sigui possible perquè arribin a grans sense haver de conèixer les arestes de la vida, fins i tot sense haver-se de nafrar els genolls. Tanmateix, de cara a properes edicions, em permeto donar algunes idees per tal d’acostar una mica més aquesta fira al que eren aquells temps.
Primer de tot, caldria plantar una forca a l’entrada de la fira, com feien els senyors medievals que podien exercir el mer i mixt imperi, és a dir, que estaven autoritzats pel rei per poder jutjar i executar la sentència dels crims comesos a les seves terres. Per això posaven la forca al llindar dels seus dominis, per avisar els visitants que si no feien bondat, o el senyor tenia un mal dia, hi podien acabar penjats. Crec que faria molt bonic, plantada just al costat del radar de velocitat que hi ha a la plaça Lluís Companys. És clar que una forca no té sentit si no es fa servir, i aquí potser cal recordar la coneguda frase d’Elbert Hubbard: “Estic en contra de la pena de mort, excepte per als arquitectes”, encara que jo m’inclinaria més per alguns conductors de patinet… Una altra cosa que caldria tenir en compte seria recomanar a la gent que vulgui assistir a la fira que no es dutxi des de la setmana abans. Això crearia un gran ambient i ens ajudaria a comprendre millor el que els francesos anomenen “l’air du temps”, que caldria completar amb els pixats i altres deposicions dels animals que s’exhibissin a la fira i que haurien d’anar més enllà dels “ponis ecològics” d’enguany. En aquest sentit, un parell de bocs i una dotzena de rucs em semblarien imprescindibles.
Naturalment, s’hi hauria de fer algun taller. Per als infants jo apostaria per muntar un “scriptorium” on poguessin aprendre els rudiments de la cal·ligrafia. Estic convençut que els nostres menuts, i no tan menuts, agrairien la possibilitat que se’ls oferiria de poder entendre la seva pròpia lletra. Per als adolescents crec que no hi hauria res millor que un taller de cinturons de castedat en què la Regidoria de Polítiques de Gènere de l’Ajuntament podria aprofitar l’oportunitat per fer-los veure que això de l’opressió de l’home sobre la dona ve de molt lluny. El fet que els cinturons de castedat no hagin existit mai –només cal pensar una mica en el seu ús per veure la seva incompatibilitat amb algunes funcions fisiològiques– no ens hauria de desanimar, no seria pas la primera vegada que el feminisme retorça la realitat per fer-la encabir en el seu imaginari.
Més enllà dels venedors de pastissos, formatges i llonganisses, caldria que hi hagués també algun barber que tragués queixals i practiqués sagnies; algun fra menor que hi prediqués, encara que amb la fretura que hi ha de franciscans potser amb algú disfressat que llegís els articles del senyor bisbe en aquest diari, també podríem passar. Per descomptat, també ens caldria un alquimista d’aquells que convertien el ferro en or, com que d’aquests també en queden pocs, potser faríem el fet amb algun venedor de Bitcoins. I, finalment, posats a tallar carrers, jo no m’estaria de res i tallaria l’avinguda de Tarradellas per convertir-la en una lliça on s’obligaria els ciclistes que se salten els semàfors en vermell a un combat a ultrança amb el fi que només en quedés un i tan perjudicat que acceptés la bona nova del codi de circulació.
En fi, res, són quatre idees que poso a disposició dels organitzadors amb la més franciscana de les humilitats.