Joan Roma i Cunill
Si algú tenia dubtes sobre la independència dels mitjans de comunicació, ha pogut comprovar que són molt pocs els que es poden considerar “lliures”.
La reproducció de les polèmiques polítiques, moltes d’elles exagerades, juntament amb altres clarament inventades només perviuen si hi ha mitjans que les accepten i les fan seves.
Aquí és on intervenen mecanismes molt diversos, una part dels quals provenen d’ajuts públics, generosament distribuïts, pels governs de torn, amb intencions clares de submissió i dependència. Tots els governs autonòmics, molts ajuntaments grans i el mateix govern central disposen de partides del pressupost destinades a fomentar i potenciar la informació als ciutadans.
Sota aquest concepte s’apleguen fórmules positives, objectives i incentivadores de l’afany d’informar amb altres que simplement busquen mantenir o incrementar l’existència de mitjans “amics”, fets servir per elogiar la pròpia trajectòria i alhora atacar els adversaris. Aquesta doble actuació es pot fer amb més o menys intel·ligència i solvència, però el cas és que alguns mitjans viuen només de subvencions i aportacions privades, algunes difícils d’explicar.
A Catalunya, durant molts anys hem tingut en els governs de CiU un intervencionisme molt potent sobre els mitjans de comunicació, públics i privats. Els públics han estat sotmesos a un ferri control per convertir-los en corretges de transmissió de l’acció de govern. Només cal veure la trajectòria de TV3, Catalunya Ràdio i emissores properes per constatar la submissió i dedicació a accions de propaganda, lluny de l’objectivitat que haurien d’haver tingut.
Encara ara no podem posar aquests mitjans com a models d’informació objectiva, tot i algunes millores aconseguides en els darrers temps.
De totes maneres, només veure programes com “Més 324”, de Xavier Grasset, queda clara la submissió a plantejaments propagandístics, allunyats del servei públic que haurien de donar. Si mirem en detall el repartiment dels ajuts de presidència destinats als mitjans de comunicació, també constatarem les amistats i enemistats que desprenen. Els mitjans “amics” tenen generoses subvencions que no tenen els considerats poc amistosos o directament desafectes. És un mal exemple de com amb diner públic es premien o castiguen línies editorials concretes.
I si a Catalunya passa, com no ha de passar a la resta d’Espanya i molt especialment a Madrid, on rauen la majoria de grans mitjans de comunicació, en format de paper o digital. Allà hi ha canals de televisió, diaris i mitjans digitals al servei del PP, amb unes formes descarades d’oportunisme i servilisme.
Són capaços de reproduir mentides i falsedats sense cap mania ni cap ànim de comprovar si són certes o no. Són simples corretges de transmissió al servei de qui paga.
És en aquest panorama que s’ha de ser molt prudent a l’hora de decidir quins mitjans es fan servir per obtenir informació objectiva i fidedigna. El ventall no és gaire ampli. Tot sigui dit.
