Xavier Marcet
El debat no són els motius que han portat el president Sánchez a fer una pausa i reflexionar sobre la seva continuïtat. El debat és si fa comèdia o no.
La política espanyola és cada dia més delirant. No hi ha rastre d’humanitat. Allà on no hi ha espai per a la generositat, per a la humilitat, per a la compassió, només hi pot haver mediocritat. Tot és agre. Les xarxes socials han multiplicat els insults i han conferit la veu als que creuen en conspiracions delirants a cada cantonada. Per desgràcia, França, Estats Units i moltes altres democràcies consolidades viuen situacions similars.
Prefereixo pensar que Sánchez està molt tocat i demana poder pensar. Que no fa comèdia. A risc d’equivocar-me, prefereixo pensar-ho. Igual que ho pensa el mestre Daniel Innerarity, que fa pocs dies va parlar amb ell una hora i mitja a la Moncloa i es va estranyar de trobar un Sánchez molt capficat amb aquest tema de la seva dona. Innerarity diu que no li va donar importància al fet perquè ell parlava amb el personatge, però després ha descobert que qui li parlava era la persona. Sánchez estava tocat de debò. Ha demanat pausa. És insuportable un país en què la política s’ha deshumanitzat amb el concurs imprescindible d’alguns mitjans de comunicació i, el que és pitjor, d’una part de la judicatura. Els jutges són la clau de volta del sistema. Si es deixen instrumentalitzar per gent del nivell moral de Manos Limpias, o pitjor, si s’hi posen bé, en comptes de protegir les víctimes de les insídies, les porten a un infern en forma de procés. La justícia no pot perdre els papers. El deteriorament de la justícia és gravíssim. Les societats i els països entren en decadència quan es degrada la seva governança. I a Espanya s’està degradant des de fa anys.
La política ha de tenir límits. I els electors no acostumem a castigar prou els que fan de la política un espai inhabitable per feréstec, o els que la deshonren amb les seves corrupteles. Tots els partits es passen el dia tirant-se porqueria. Dediquen les seves energies a destruir, quan la política hauria de ser l’art de construir. Això que passa a Espanya, i també a Catalunya, és més vell que l’anar peu. Però cada cop que ho vivim, per sort, encara ho trobem profundament desagradable. La falta de límits a la política va ser especialment devastadora els anys trenta del segle passat, es va acabar en la Guerra Civil Espanyola i en la Segona Guerra Mundial i els camps d’extermini. Hi ha coses amb les quals no hauríem de jugar. Parlem clar.
No sé què farà el president Sánchez. No sé qui ho deu saber, potser ni ell mateix. Però el que sé és que cada cop allunyem més de la política la gent amb vocació i talent. I si la política només és un refugi dels mediocres, aleshores tots ho pagarem. Ens queixarem, ens queixarem cada cop millor de la política, però la nostra societat anirà enrere Amb molta estridència però enrere. I permetin-me dir amb franquesa que Madrid s’ha convertit en un dels més espais especialment agressius, irrespirables i despietats de la política europea. A tot arreu hi ha agror, però a Madrid trobo que n’hi ha molta. I el que li passa al president Sánchez estic convençut que li ha passat a gent del PP o de qualsevol partit. Devastador.
Qui es dedicarà a la política per ajudar a enfrontar els grans reptes de la societat? Qui amb una mica de talent deixarà un bon sou per anar a cobrar molt menys i viure en un escenari d’insults, de tensió diària, en què les repercussions no només arriben a un mateix, sinó als seus familiars més estimats. Què ha de fer un polític o una política? Ha de dir a la seva dona o al seu home que han de deixar les seves feines perquè qualsevol cosa que facin serà mal interpretada? És aquest l’escenari que volem per als afers públics? Una política com a trituradora de persones.
Espanya i Catalunya necessiten estabilitat. No podem anar a eleccions cada any. Necessitem més calma i gent que pugui desplegar projectes seriosos. No podem oblidar que Europa té una guerra dintre i que viu un moment especialment complex en l’àmbit internacional en què ha perdut molt i molt de pes. No aixequem el cap. Ens rabegem en el fang més proper (ara ho veurem a les eleccions catalanes) quan el que necessitem és tenir gent molt bona que aixequi el cap i ens ofereixen sortides a situacions especialment complexes. El que necessitem no són hienes, el que necessitem és saviesa. I la necessitem a tots els partits polítics, als mitjans de comunicació i a la judicatura. És urgent.
