Joan Rovira, escriptor i periodista
Una tarda del 1978, amb 16 anyets, vaig anar al Diari(o) de Terrassa, al carrer de Galileu, per parlar amb l’editor. Jo volia ser periodista i escriptor. I aquell home adust em va preguntar: “I tu, a quina secció et voldries dedicar?”. I jo, ingenu de mi: “Internacional. Voldria ser corresponsal de guerra”. Resposta amable i inoblidable: “Veuràs, som un diari local, no tenim secció internacional… però si vols escriure algun article d’opinió…”.
No vaig anar a cap guerra, però així vam començar amb el Sr. Sanz una relació profunda al llarg de més de quaranta anys, durant els quals em va donar moltes més oportunitats a dintre i fora del diari. Va confiar en mi, cosa que sempre li vaig agrair. Algunes vegades no vaig estar a l’altura, però també vaig treure unes quantes notes altes: els balanços honestos sempre són desiguals, contradictoris. Humans. No us cregueu mai cap biografia impecable…
En Julián Sanz em va donar molta canya, em va fer millor del que era i em va fer de mestre. Al seu costat vaig pencar com un animal i vaig aprendre.
Qui era aquest “homenot outsider”, sempre una mica fora de focus i de lloc? Aquesta és la meva veritat, però n’hi ha d’altres. Algunes pinzellades…
Principis. Repetia molt sovint algunes expressions lapidàries. Un lema de la Guàrdia Civil: “Paso corto, vista larga y mala leche”. O una frase feta: “El sol sale para todo el mundo”. La dedicava a tothom que volia fer-li la competència: accepto el teu desafiament, però faré tot el possible per guanyar jo. Per a un “self made man”, la voluntat de victòria és essencial.
Terrassa. Exercia de terrassenc, absolutament, però dubto que se’n sentís del tot. Tanmateix, va estimar molt Terrassa i va saber ser tot un senyor. També va deixar víctimes pel camí, però en general ho va gestionar amb duresa mesurada i magnanimitat. Però els damnificats no pensaran el mateix…
El català. Li va costar molt, molt, canviar de “Diario” a “Diari” i encara més passar a editar el diari en català, més per les subvencions que per les conviccions. No era anti-català, ni molt menys, però se li veia el llautó. Tanmateix, va ser dels primers a introduir el català, amb comptagotes.
Pragmatisme pur. Era rotundament de dretes i espanyolista. No es va situar públicament, tot i que tothom sabia de quin peu calçava. Un gran polític de ciutat, mai de partit, amb mà esquerra i el bastó a la dreta. Conscient del seu poder com a editor, sabia que tard o d’hora tots acabarien passant pel seu despatx. No tenia pressa…
Un gran editor de premsa en paper. Més enllà de la mítica història no explicada sobre com va aconseguir la titularitat del DdeT (que avui no toca), va saber fer un gran diari… Però al final es va perdre pel mastodòntic edifici i les gegantines rotatives, així com per no entendre cap a on anava el periodisme digital.
Periodisme decent. Va exercir d’editor amb seny. Va imposar coses, va fer-ne callar d’altres, sense excessos. Va fer favors i va buscar-ne (ja hauríem de saber que els nens no venen de París), però va preservar els principis del periodisme. Jo diria que amb un 8 o un 9 sobre 10.
Creia en el talent. Admirava la gent amb idees, títols, ganes i talent, i els implicava en projectes, en què ell actuava com a mecenes i deixava fer. Li fascinaven la cultura, la filosofia, la història, les tertúlies, però anant per feina: “El ojo del amo engorda el ganado”, complementat amb “Reunión de pastores, ovejas muertas”.
Discret. Sempre va preferir moure els fils des de les ombres. No ambicionava homenatges públics ni medalles, i n’hauria pogut tenir a cabassos. La seva recompensa era l’orgull legítim que sentia per la seva pròpia obra.
El poder. Era un home d’ordre, respectuós amb el poder. Alcalde, bisbe, banca, empresaris i cognoms de tota la vida… Aquest era el seu mapa de referència des del franquisme. No buscava protagonisme: tenia claríssims els seus interessos.
Austeritat. Va convertir el diari en un molt bon negoci, va invertir més en màquines que en persones, va dinamitzar el mercat publicitari i va repetir mil vegades aquell tòpic fals, “Donde hay publicidad resplandece la verdad”. Però no era home de grans luxes, els diners no li van pujar mai al cap. Es podia haver comprat tres mercedes, un iot i una mansió… Va preferir sempre apostar per l’obra de la seva vida i per la família. Austeritat castellana.
La crisi. En aquell duríssim despertar és quan Julián Sanz va demostrar més el seu tremp, fins que al final va ser inevitable que el diari passés a altres mans. Va assumir-ho estoicament i mantenint el timó del vaixell fins on va ser possible, reduint despeses, despatxant una part de la plantilla, venent, reestructurant… Però ja era tard. Al final va guanyar la banca i li va prendre el paraigua quan més plovia.
Ningú, penso jo, el va acabar de conèixer mai. Algunes claus del seu caràcter les trobaríem als hiverns durs de Numància, a Sòria. Perquè era un numantí, de Calatañazor, empeltat d’egarenc de muntanya i terrassenc de la plana dels ibers. Digne adversari de qualsevol romà, sempre obert a pactar, si no li tocaven massa els pebrots i si el tracte era just per a ambdues parts.
Calatañazor, “donde Almanzor perdió el tambor”… A mil metres sobre el nivell del mar, com la Mola de Sant Llorenç, presidint el paisatge i la ciutat on el numantí Julián Sanz va esdevenir homenot, en el sentit que li donava Josep Pla, sense deixar de ser “outsider”.
Aquest és el meu perfil d’un gran terrassenc, amb llums i ombres, amb afecte i gratitud, sense ensabonades. I celebro l’oportunitat de fer-ho en aquest diari, perquè és digníssim hereu del “seu diari” en una ciutat, encara mal cosida, on el sol surt cada dia per a tothom.
Que la terra et sigui lleu, capità.