Josep Puy
Molts terrassencs, de diferent edat, ofici i condició, seguim trasbalsats per la gran pèrdua d’una persona estimada i respectada de la nostra ciutat. Molta gent l’havia tractat com a professor dels Escolapis, també en la secció d’idiomes de Cultura Pràctica i/o com a organitzador de brillants/nombrosos viatges que oferien sempre el plus d’incorporar detalls de categoria al llarg de tot el periple. En aquest àmbit hi havia les habituals/interessants sortides escolars, les de la secció d’idiomes, els viatges de sisè de batxillerat i de COU i l’esperat, ambiciós i tradicional viatge d’estiu amb una munió d’amics, familiars i coneguts conciutadans. En aquest era molt difícil, quasi impossible, trobar una plaça lliure.
Un gran nombre de terrassencs/vallesans han après francès, història de l’art i anglès sota el seu mestratge. Fou un apassionat de l’art romànic i un autèntic coneixedor i difusor de la llengua i de la cultura franceses. Han estat moltes hores i molts anys viscuts/compartits dins les aules, patis i passadissos dels Escolapis. Vàrem conèixer pobles i ciutats de diferents països gràcies al seu tarannà inquiet i engrescador. Amb ell situàrem: Sant Miquel de Cuixà, Ventimiglia, Siena, Orvieto, Stratford-upon-Avon, Cambridge, Serrabona, Dover o Sant Pau del Camp en el mapa. Quin honor haver pogut conèixer Madame Quintana que va atendre Antonio Machado [26/07/1875-22/02/1939] en els seus darrers dies d’existència a l’exili francès de Cotlliure!
Els nostres coneixements geogràfics experimentaren un canvi d’allò més gran. En Lluís era l’artífex de tot això i més. Cadascú guarda gelosament en la seva memòria aquells records i experiències que corresponen a una o més de les seves múltiples facetes. Hom el recorda per unes o altres circumstàncies però sempre per la seva immensa capacitat de treball i un pronunciat perfeccionisme i bonhomia. Lluís Paloma i Boncompte fou un veritable ambaixador de Terrassa arreu del món inclosa la seva estimada Seu d’Urgell on coincidirem en diferents ocasions.
No li feia por la feina, la moltíssima feina diària, ans al contrari. Els deures lliurats pels alumnes eren retornats en els dies immediats i sempre ben corregits. No li espantaven els reptes i palesava un inusual esperit de superació malgrat qualsevol escull, adversitat o negativa circumstància. Recordo amb estima el nostre primer curs de COU (1971-1972), substitut del PREU, organitzat en col·laboració amb les Carmelites del carrer del Vall. Fou un important canvi en el sistema educatiu no exempt de singulars novetats horàries i curriculars.
Era valent, molt valent, coordinant en solitari aquells viatges on no hi mancaven les recepcions, les notes de premsa informant dels moviments del grup pertinent i tampoc l’elegant abillament de tots els viatgers per assistir a alguna representació musical o teatral. Amb setze o disset anys ja sortíem als diaris com a novells expedicionaris i inesperats protagonistes. A la maleta no hi mancava mai un vestit, una bona camisa ni una corbata per estrenar. Saber-ne fer el nus ja era una altra cosa. Els que ens hem dedicat a la docència hem tingut molt en compte la seva metodologia: cal preparar sempre allò que vols dur a terme. El grau d’anticipació/previsió és essencial. Sovint penso amb el Lluís quan observo el desgavell d’alguns actes i/o celebracions d’avui en dia. Vivim moments molt tronats i de patacada. Les sortides i els viatges s’han de preparar sempre com també les classes o les reunions amb els pares. Així ho disposava en Paloma -acompanyat de la seva maleta plena de cartes i papers- en baixar de l’autocar i adreçar-se a la duana, l’hotel, museu, monestir, ajuntament, restaurant o teatre de torn. Tot sota control amb el somriure als llavis i amb les adients paraules d’agraïment ja fossin en francès, anglès o alemany.
Desitjo de tot cor que el bon amic Pere Lloveras ens convoqui com cada any, en temps de tardor, a una nova trobada/dinar amb els companys de classe. Gent meravellosa i extraordinària. Tristament alguns ja han marxat. No els podrem oblidar mai. Amb l’estimat Josep Mula, amb la seva bonesa, afecte i extraordinària memòria, tornarem a parlar de moltes coses i recordarem velles i simpàtiques anècdotes d’aquells anys viscuts als Escolapis de Terrassa on algunes metodologies d’aprenentatge varen esdevenir una pionera i anticipada realitat. El verb innovar es conjuga des de fa molt de temps. En Lluís també hi serà, clar que sí, només faltaria!. Com també sempre hi són en Pere Rajadell, Mossèn Manel i tants altres. Els nostres apreciats professors no ens poden deixar mai. Són part important de les nostres vides. Han escrit un llarg/inesborrable capítol de la nostra memòria personal i col·lectiva.
Lluís, estimat amic i professor, moltíssimes gràcies per tots els teus records de categoria i per tot el que hem après al teu costat, durant molts anys, dins i fora de les aules!
