Joan Roma i Cunill
Trobo a faltar a fòrums, debats i propostes sobre la problemàtica de l’habitatge parlar més en detall i profunditat de com posar al mercat centenars de milers d’habitatges buits, molts dels quals des de fa anys.
Mirem algunes xifres i veurem perquè ho dic. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya hi ha 3,4 milions d’habitatges buits, la qual cosa suposa un 13,7% sobre el total. D’aquests, 1,9 milions es troben a ciutats de menys de 50.000 habitants. En aquesta xifra hi ha compresos els ubicats a pobles de totes les grandàries. Del conjunt d’habitatges buits, un 82% es troben en bon estat. És a dir, podrien ser ocupats de forma immediata. Un 12%, el seu estat és deficient. Un 3% estan en mal estat, i un 1% es troba en estat ruïnós.
Pel que fa a Catalunya, d’un total de 3.915.127 habitatges, en tenim 418.612 de buits. Les seves condicions tenen els percentatges similars a l’exposat pel conjunt d’Espanya.
A la vista d’aquestes xifres, semblaria que una acció prioritària de tots els governs hauria de ser facilitar la posada al mercat del màxim d’habitatges buits, abans d’impulsar grans actuacions destinades a la construcció d’habitatge nou. En el cas dels buits, ja estan fets i no té cap lògica iniciar noves construccions si n’anem deixant al darrere milers i milers que no seran ocupats.
Si busquem eficiència i rapidesa, res millor que legislar adequadament perquè tothom qui tingui cases o pisos buits els posin al mercat. Sempre, mitjançant incentius de tota mena perquè el resultat afavoreixi totes les parts. No soc partidari d’imposar mesures coercitives, perquè les raons per tenir-los buits són molt diverses i complexos.
Ara bé, davant l’extraordinària pressió dels lloguers, ajuntaments, Generalitat i Govern central han d’acordar unes mesures que facilitin la reducció de pisos buits a la mínima expressió. Repeteixo les xifres, 3,4 milions en l’àmbit d’Espanya i 418.000 en l’àmbit de Catalunya. I no són xifres d’un sol any, es van repetint any rere any. Això demostra poca eficàcia a l’hora d’incentivar els propietaris a posar-los a lloguer.
Donades aquestes dades, constatem l’existència d’un 12% en estat deficient, un 3% en mal estat i, finalment, un 1% en estat ruïnós. Deixem aquests darrers i fixem-nos en els altres dos àmbits, que en total sumen un 15%. Aquest hauria de ser un altre dels àmbits d’actuació, sigui facilitant crèdits a baix interès amb algun percentatge a fons perdut per incentivar els propietaris a arreglar i posar el dia aquest parc d’habitatges.
I una segona mesura, de la qual ja he parlat en anteriors ocasions, és fomentar l’acció dels ajuntaments per esdevenir promotors d’habitatge de lloguer a preus assequibles. A cada poble, gran o petit, hi ha desenes de cases buides i en mal estat, si tots els ajuntaments poguessin obtenir ajuts suficients per a la compra, i posterior adequació de les cases i pisos, facilitarien disposar de milers de pisos de lloguer assequible en l’àmbit de Catalunya.
Aquestes mesures tindrien la virtut de revitalitzar pobles, aconseguir atreure nous habitants i, alhora, facilitar la sortida de ciutats sense habitatge de lloguer assequible. Amb resultats raonablement ràpids, a diferència de les grans promocions d’habitatge que demanen tres o quatre anys per fer-se realitat. I tampoc parlem de grans partides, el que és important és iniciar-les i mantenir-les durant anys, fins a reduir les existències d’habitatges buits a la mínima expressió.
