Joan Carles Folia, Coach Advance Life
El gran dissenyador del cos humà quan es va plantejar construir el cervell va idear un òrgan protector de les nostres vides d’una gran perfecció i excel·lència.
La seva funció principal havia de ser tenir-nos sempre alerta per garantir la supervivència i perennitat i la veritat és que en moltes de les competències que atorga el cervell al nostre dia a dia quotidià l’objectiu queda plenament garantit. Algunes de les funcions més importants del cervell tenen a veure amb el control de funcions vitals, com la regulació de la temperatura, de la pressió sanguínia, de la taxa cardíaca, la respiració, dormir, menjar…
El cervell també rep, processa, integra i interpreta tota la informació que absorbeix dels sentits: la vista, l’oïda, el gust, el tacte i l’olfacte. Controla els moviments que fem i la posició postural: caminar, córrer, parlar, estar dempeus. És responsable de les nostres emocions i conductes. Ens permet pensar, raonar, sentir, ser… Controla les funcions cognitives superiors: la memòria, l’aprenentatge, la percepció, les funcions executives… En definitiva, el cervell és un “computer” formidable que ens acarona, estabilitza i ens garanteix la vida.
Malgrat tota aquesta visió positiva de les prestacions que ens ofereix el servei per convertir-se en el nostre millor aliat, també hem de saber que aquest mateix cervell es pot convertir en el nostre pitjor enemic. El cervell elabora les seves projeccions (pensaments) a partir d’una necessitat que el cos planteja (estímul). A partir d’ella començarà a rascar en el tapís emotiu, construït en el decurs de la vida de cadascú, per emetre una resposta que quedi associada en aquella situació concreta. És per això que si davant d’algun esdeveniment el cervell respon amb emocions negatives, quedarem ancorats en aquest binomi de funcionament que serà complicat de trencar. D’aquí apareixeran fòbies, manies, temors i pors que influiran en la nostra manera d’encarar la vida i també el nostre comportament.
Un cervell poc o mal entrenat poc projectar de manera negativa tot el que li arriba i apropar-nos a un estat d’ànim decaient, una actitud pessimista i depressiva de la vida, per això és tan important educar les nostres emocions des de petits.
La bona notícia és que aquest òrgan superior pot ser treballat, ensenyat, educat i modelat per trobar-se sempre en mode contentació, que no voldrà dir viure constantment en eufòria i èxtasis, sinó en equilibri, acceptació i complaença.
El cervell es comporta bastant com un mirall que projecta el que d’alguna manera se li posa al davant. Si fem de la nostra vida una bateria de reaccions negatives davant dels esdeveniments que ens toca viure, les emissions que farà en forma de pensaments i sentiments seran autodestructives. Si, per contra, forgem una manera d’enfocar les coses, vinguin com vinguin, amb l’ànim de ser acceptades i ben encaixades al nostre mirall personal, entendrà que el seu reflex de vida ha de ser positiu, ple d’esperança i satisfacció.
La potència del cervell actua en les dues direccions. En una de bona i alegre i una altra de pèssima i nefasta. La direccionalitat no és quelcom que depengui de l’atzar o de la genètica. Ser més positiu o més negatiu, tenir un cervell amic o un cervell enemic dependrà d’una decisió pròpia, gens fàcil, però clarament demostrada: com vivim les coses que ens porta la vida. La decisió és nostra i només nostra. No cal que donem la culpa a una manera de ser, de tenir un caràcter o un altre; reitero que finalment fer-nos amics o enemics del nostre cervell només dependrà de nosaltres.
Ja ho deia el teòleg William George Ward: “El pessimista es queixa del vent, l’optimista espera que canviï, i el realista ajusta les veles”. Ajusteu el vostre cervell a prop de la realitat.
