Opinió

Julián Sanz, terrassenc exemplar

Salvador Cardús i Ros

Hi ha grans personatges locals que han contribuït profundament a fer la ciutat tal com és, però que -encara- no tenen el reconeixement públic que es mereixen. Són persones que pel seu caràcter reservat i gens orientat a l’exhibició, però també pels temps socialment i políticament difícils que van viure, han estat poc i fins i tot mal conegudes. És el cas de Julián Sanz Soria, que acaba de morir als noranta anys.

Els qui el van conèixer més de prop, els que hi van treballar braç a braç, especialment els periodistes que en tenen totes les dades, podran donar fe de la magnitud de l’editor periodístic i de l’empresari que era Julián Sanz, i de la seva contribució a la vida local, també a la cultural i fins al patrimoni arquitectònic. I confio que, amb l’obertura de perspectiva que escau a una mirada no partisana, contextualitzada i comprensiva, davant de la dimensió de la seva aportació a la vida cívica terrassenca, pugui rebre de manera pòstuma l’homenatge que ja hauria hagut de rebre en vida.

El que jo puc dir del fundador i editor del Diari de Terrassa té a veure amb una intensa i confiada relació que no va començar fins a l’any 2000. I la vull esmentar per tal que es faci justícia i s’afegeixi a la resta dels seus nombrosos mèrits. Tot i que ja havia fet alguna col·laboració d’opinió al Diari de Terrassa d’ençà el 1982, pràcticament no havia tingut cap contacte personal amb l’editor. Però un dia de l’any 2000, Joaquim Corbera, llavors uns dels responsables de Lunwerg, em va traslladar l’interès del Julián per tal que em fes càrrec d’un dels excel·lents col·leccionables que regularment havia publicat el Diari de Terrassa.

L’editor, a través de Corbella, i en un gest de confiança que mai li hauré pogut agrair prou, em demanava que redactés un volum sobre l’emigració a Terrassa.

L’interès de Julián Sanz per l’emigració a Terrassa tenia a veure amb la voluntat de fer conèixer millor la ciutat als mateixos terrassencs. Però també era resultat de la seva circumstància personal de ser un immigrant amb una fèrria voluntat d’incorporació a una ciutat que, s’ha de dir, no li ho havia posat fàcil. I això, sense renunciar a la seva estima profunda per la Sòria d’origen. El resultat va ser l’edició del volum editat per Lunwerg i Diari de Terrassa, “Els terrassencs del segle XX. Immigració, identitat i canvi”. El volum fou presentat el 22 d’octubre del 2005 en un d’aquells generosos esmorzars -també amb productes de la seva estimada Sòria- que Julián Sanz oferia a la Terrassa econòmicament més significada i culturalment il·lustrada.

Des de llavors m’ha complagut poder-me considerar un amic d’aquell editor que em va empènyer a fer un tomb rellevant en els meus interessos professionals. D’aquell editor generós i escrupolosament respectuós amb el treball que li vam presentar.

D’aquell home que, malgrat les grans divergències ideològiques que ens sabíem -en bona part explicables per raons generacionals-, havia confiat en el rigor de l’equip que vam redactar el volum. I, encara, a qui he d’agrair que d’ençà d’un dia com avui fa dinou anys, un 23 d’abril del 2005, em convidés a escriure setmanalment en aquest Diari de Terrassa, sempre amb una absoluta llibertat, per poder dialogar amb la ciutat.

Julián Sanz va participar activament amb la seva cordial presència en una gran quantitat d’entitats empresarials i d’iniciatives solidàries a les quals va donar suport generosament des del Diari a què es va dedicar des d’una radical vocació periodística. D’aquell “Tarrasa Información” arrencat de les mans del Movimiento en va fer un Diari de Terrassa modern que, quan va ser empresarialment possible va catalanitzar.

A Julián Sanz Soria l’hauríem de recordar, entre més mèrits, com aquell terrassenc que nascut a Calatañazor (Sòria) va fer de la ciutat el seu espai de compromís lleial, contribuint tenaçment a vertebrar-la. Julián Sanz Soria ha estat un terrassenc exemplar, referent d’una ciutat -i un país- que s’ha fet amb la immigració que hi ha arrelat i l’ha feta prosperar. I ara més que mai, ha de ser un model de ciutadà a reivindicar.

To Top