Samantha Hudson (León, 1999) participa dijous del cicle “Baumann Connexions” per reflexionar sobre sexualitats no normatives en el marc de la cohesió social. Serà al Teatre Principal, a les 16.30 hores.
Avui és Sant Jordi, en certa manera el nostre dia dels enamorats. Estimem bé? No sé si atrevir-me a donar una resposta, per no ser reduccionista. Potser, més que si estimem bé o no, és més aviat si tenim temps per estimar.
Perquè som part d’una “generació millennial”, com diu el filòsof Eudald Espluga, condicionat per la precarietat? Clar, el principal factor és tenir accés a una estabilitat, tenir un dia a dia digne. I això està desapareixent, de forma que deixa poc espai per treballar en els vincles emocionals –ja sigui de parella o d’unes amigues– i que siguin prolífers. A més, estem influenciats per un ritme d’hiperconsum, que traspassa la barrera del que és personal. En aquest món accelerat, on no hi ha marge d’error, sembla que consumim tot el que ens envolta fins que ens cansem. I ens costa mantenir-ho en temps prologant. Per estimar bé, necessites, temps, autoestima, salut mental… I són factors que el capitalisme ens estan robant.
Et refereixes a l’hiperconsum que fem a les aplicacions per lligar? No crec que les aplicacions siguin el motiu, crec que són la conseqüència. És un reflex de què ens envolta. Potser alentir els temps ens vindria bé (en tots els sentits).
Parles de capitalisme. Per què li donem tanta importància al capital eròtic (i el mandat per resultat desitjable segons pautes de pressió estètica), també en el col·lectiu gai? Són tantes estructures que ens travessen dia sí dia també… És molt difícil plantejar una estratègia perquè deixem de parar tanta atenció als estàndards estètics. Però una de les poques coses sobre les quals tenim control és la nostra narrativa per descriure el que ens envolta. I és un bon lloc on posar el focus, com aprendre a identificar conductes que ens fan mal. Analitzar les coses, sense fustigar-te per participar-hi. No vull que ens flagel·lem, per voler sentir-nos guapes. Saber el que implica la paraula bellesa. Al final del dia, són uns estàndards inabastables. I aquesta és la gràcia del seu origen: ni la persona que més s’ajusti a la norma, se sentirà satisfeta amb el seu propi físic. Quan ens entren coses tan lletges al cap, ens hem de dir coses boniques.
Les “nostres narratives” que esmenes… Les estem visibilitzant al carrer? Per exemple: som cada cop més brilli-brilli i “mamarratxes”? Cada cop més, les dissidències s’atreveixen a mostrar-se dissidents en l’espai públic. Però vivim en temps convulsos. Mentre anem conquerint espais, també hi ha l’estímul contrari. La situació està més crispada, com si a la gent li enfadés que una persona es mostri desinhibida. Queda molt de treball per fer.
Que si “s’ha anat massa lluny amb el feminisme”, que si “el fet trans desdibuixa els dones”… La marea feminista recula? Pot ser que hi hagi una regressió. En tot cas, tenim una batalla ideològica, apel·len a sentiments majoritaris com ser espanyol i delimitant un objectiu comú a combatre, què són la gent migrant, les feministes, les LGTB… Et fan creure que el pitjor que et pot passar és compartir vestuari amb una dona trans perquè realment són homes disfressats de dones que volen mantenir el seu rol de poder).
Amb 15 anys treus “Maricón”, que ja és una polèmica grossa. T’has cansat de ser sempre la persona que alça la veu? No diria que soc l’aixafa-guitarres, la veritat. Qualsevol festa en la qual no se m’entengui, serà una festa que ja estava aigualida. Jo no genero una controvèrsia, sinó que es genera al voltant de mi. No fem una altra cosa que existim, però en el temps que creen això ja és un posicionament polític. No estic cansada. Però potser la meva personalitat serveix per treure les cloques de la societat. Deu ser l’efecte que provoco, de manera gens intencionada: a mi m’encantaria passejar pel carrer sense suscitar mirades. O sortir a la televisió i no tenir una horda de ‘haters’ que creuen què soc un monstre. Preferiria no patir aquesta violència, però vaig decidir exposar-me públicament. Mentre la salut mental m’aguanti, aquí hi serà.
És assumible tenir una horda de “haters”? Depèn de la persona. A mi, personalment, m’afecten el just. Intento que els comentaris no m’impregnin.
Per cert, t’han censurat mai? És un món molt polaritzat. I de vegades et salpica a tu. Censura? Molts intents. Soc un perfil del qual, sovint, decideixen no comptar.
Acabem un altre cop amb Sant Jordi: Com podria ser una diada no-normativa? (Riu) Què es podria canviar? Animaria a tota la meva gent que, si es veuen segures i amb la força necessària, que inundin els carrers i es mostrin autèntiques! I només això ja generarà el seu efecte. I llavors, cadascuna ho pot viure de diferents maneres i si identifica algun hàndicap. Fer les coses menys normatives passa per entendre que l’ésser humà és polièdric. I que la metamorfosi és la llei. Abraçar aquest canvi, la mutació, la transformació… Però és un treball personal, que depèn de qui el vulgui fer. I per desgràcia, hi ha molta gent que no té aquesta manera de mirar el món. O sigui que, la persona que porta tota la vida resistint, resistirà.
