“Llamp de llamp de mil rellamps!”. “Ictiosauri! Mort de gana! Ancaboterut! Antropòfag! Criptocèfal! Esquizofrènic! Galàpet!”. Aquestes frases del capità Haddock formen part de generacions de catalans. I són obra d’un terrassenc. Joaquim Ventalló i Vergés (Terrassa, 1899-Barcelona, 1996) se les va enginyar per buscar equivalències a les expressions franceses dels àlbums de “Les aventures de Tintín” i va acabar deixant empremta, si ve a casa no “havíem sentit mai un renec; no els vam utilitzar ni per fer broma”, assegura la seva filla, Eulàlia.
L’egarenc, periodista, polític, traductor i poeta, va fer possible que totes les històries jove reporter intrèpid, pentinat amb serrell i sempre acompanyat del seu gosset Milú, es poguessin llegir en català. Va començar el 1964 amb “Les joies de la Castafiore”, i amb el temps va traduir els 24 àlbums de la col·lecció, des de “Tintín al Pais dels Soviets”, fins el darrer i inacabat, “Tintín i l’Art-Alpha”, ja amb 88 anys.
“Nosaltres el llegíem en francès. Després va sortir en castellà gràcies a la Conxita Zendrera. Jo donava classes de literatura infantil i juvenil a les alumnes de l’Escola de Jardineres-Educadores d’Infància i vaig comentar que estaria bé poder llegir el còmic en català. Ho vam parlar a casa i el pare es va posar en contacte amb en Marià Manent”, explica Eulàlia Ventalló.
Llegir en la llengua que es parlava a casa
“Marià Manent era el director literari de l’editorial Joventut. En Joaquim Ventalló li va fer la proposta a ell i al seu fill Albert i tot i que primer es va oferir a fer-ho de franc, li van acabar pagant”, continua l’historiador Pau Vinyes. “Les aventures de Tintín, juntament amb revistes infantils com ‘Tretzevents’ o ‘Cavall Fort’ ajuden molts infants a accedir, en escrit, a la llengua que parlen a casa. Tot això, en un context històric bastant dur de repressió per part del franquisme. D’alguna manera, Ventalló, el que fa és rellançar aquell català que es parlava durant la República,”, afegeix el també vicepresident de 1001 – Associació Catalana de Tintinaires, que detalla que el traductor coneixia la llengua francesa perquè la va estudiar de petit i després va estar exiliat a França.
Joaquim Ventalló / Arxiu Nacional de Catalunya
“Un dels actius de Ventalló és que no és un traductor; és un gran traductor. Les seves traduccions eren molt acurades”, assenyala, per la seva banda, l’historiador Josep Puy, que el defineix com “un gran defensor de la llengua”.
En aquest sentit, Josep Rull considera que Ventalló va saber veure que el català se salvaria si s’introduïa en els productes de masses, amb un català “competitiu, actual, modern i adreçat pràcticament a tothom”. “Aquesta és la virtut de les seves traduccions; és capaç d’idear ell mateix un gènere que fa que el català sigui extraordinàriament atractiu. Posa el català al mateix nivell que les altres llengües”, defensa el polític, que és un autèntic tintinaire i a tots els despatxos on ha treballat ha tingut sempre el coet o un exemplar d’“Objectiu: la Lluna”, fins i tot a la presó.
“Era un llenguatge entenedor, que feia que el català ressuscités. L’ensenyament era en castellà i d’aquesta manera hi havia la possibilitat d’entrar en una llengua que era familiar, però no oficial”, valora també Eulàlia Ventalló, que destaca que el treball del pare era “minuciós”. Consultava molt el diccionari i com que estiuejàvem al Port de la Selva, consultava als pescadors quan tenia dubtes sobre termes mariners o buscava expressions pròpies del gremi.
No va ser l’única ajuda que va tenir. A casa també n’hi van donar. L’Eulàlia va donar un cop demà al pare buscant cançons infantils catalanes que fossin equivalents, d’alguna manera, a les escollides per Hergé. El seu germà, en Joan, també va col·laborar en les traduccions dels còmics.
Ventalló no va coincidir mai amb l’historietista belga Georges Remi, Hergé, tot i que la seva feina va ser essencial a l’hora de generar autèntiques passions pels seus personatges i històries a Catalunya. Dels inicis d’aquesta aventura se’n compleixen ara 60 anys.
