Xavier Marcet
Un inventari estrictament personal de records sobre els riscos de la nostra infantesa. D’una Terrassa que es perd a la memòria, plena de riscs que aleshores eren simplement pura normalitat.
Cada època té els seus riscs. Parlo de riscs quotidians. No parlo de malalties, sinó d’aquells riscs derivats d’una forma de viure i d’una forma d’entendre la vida.
Abans que res demano respecte i disculpes a aquells que tenen records tristos de casos que van acabar malament, alguns ben tràgicament que recordo perfectament. Però és que la vida tenia riscs que avui semblen evidents i els recordem amb una certa ironia nostàlgica. Apilo records desordenadament. Per Sant Joan, tiràvem pedres fogueres pel carrer, els bots de les quals eren incontrolables. Vaig trencar un far d’un cotxe i em van fer anar a demanar perdó. No recordo que ens rentéssim molt les mans després de jugar amb els mistos Garibadi, rascàvem parets a l’atzar. Omplíem els carrers de bombetes com a divertiment menor i saltàvem sobre les fogueres mig apagades com a divertiment major. Pel carrer passàvem les motos sense casc, Montesa, Derbi, Vespa, Vespino, Mobylette… tant se val. Anàvem en cotxe sense cinturó de seguretat. Els cotxes baixaven de pressa per la Font Vella. Ni radars, ni gaires controls d’alcoholèmia.
A les cases es cuinava amb llar i es bevia xicoira quan no s’arribava al cafè. Molts de la meva generació vam ser criats amb “pelargon”. Si ens marejàvem ens donàvem aigua del Carme des de petits! Ens escalfàvem amb estufes de butà o amb brasers.
Anàvem amb pantaló curt tot l’any i feia fred, cuixes vermelles, algun penelló, i una mena de bufandes que acabaven just a sota els ulls. Jugàvem a cavall fort d’una forma fantàsticament brutal al pati de l’escola (“churro, mango, mediomango y mangotero”). També jugàvem a arrancar cebes fins a arribar a la màxima elasticitat dels braços. Ens tiraven “caliches”. Les vies del tren travessaven la ciutat, plena de passos a nivell. Les teulades d’uralita van proliferar per tot arreu. I menjàvem cansalada i una mena de frànkfurts. I de postres, un “pijama”. I per berenar, pa amb vi i sucre. Un vi negre i dens que era capaç de tacar l’ànima. No devíem tenir més de cinc o sis anys. I torrades amb mantega i sucre, un sucre que constituïa una capa suficient per rosegar-se ben crocant. I iogurts curulls de sucre. I pomes ensucrades a la fira. Imprudències als “autos de choque”.
Compràvem paquets de 2,5 pessetes a l’obrador de l’Utgés amb croissants i ensaïmades del dia anterior, i preníem grasses saturades tot el dia. Eren boníssims. Segurament eren infinitament millors que els “Bony” o els “Tigreton” embolicats amb cel·lofana. L’home que venia regalèssia a les portes de l’escola. Els entrepans embolicats amb paper de diari. Vi amb gasosa. “Carajillo o Sol y sombra” abans d’anar a treballar. I anissos dolcíssims, com el Chartreuse groc del pare. Es fumava a tot arreu, a les reunions, a les cases, a la feina. No ens dutxàvem cada dia, un cop a la setmana i “andando”. Tubs d’escapament que eren veritables xemeneies en alguns cotxes atrotinats. Pocs semàfors. Cap mena de reciclatge. Plàstic, molt plàstic. Els gossos passejaven sols i tornaven a casa.
Vist des d’avui sembla impossible que estiguem vius. La nostra perspectiva de seguretat i salut ho ha prohibit tot. Una part del món de la infantesa que avui veiem com a arriscat i que llavors vèiem com a natural. Tenim una longevitat mal fonamentada. Estem vius de miracle
