Com descrius el teu projecte “Suelta” i què pretens mostrar en el concert de Terrassa? Serà un concert diferent, perquè és un concert que encara no hem treballat, que és a trio. I a més, justament hi ha un piano de cua, que no acostumo a emprar als concerts, perquè jo vaig amb els meus teclats. Crec que serà molt divertit pel que fa a l’experimentació i presència. Tinc ganes d’explorar-lo i serà molt fresc, perquè no l’hem fet mai i gairebé no tinc oportunitat de tocar amb pianos de cua.
Actues en una Nova Jazz Cava… I dissabte, a Vic, també és una sala jazzística! Però no fas jazz estrictament. Quin estil musical planteges? Perquè no estem segurs de com catalogar-ho! Té una mica de pop, per la part en la qual m’inspiro més en Supertramp a l’hora d’escriure. I una altra part més experimental i electrònica. El disc té dos vessants.
També és diferent al teu anterior disc. És una voluntat de no encasellar-se en un estil? És fruit d’anar fent? No és una decisió conscient ni rebel. Em va sortint cap a una direcció o una altra… I m’ho permeto, senzillament. I m’agrada molt fer música amb aquesta llibertat. De fet, és l’única manera per fer música.
Com a pianista i com a cantant… Què t’impressiona més? Quan toco el piano, és com tocar amb un moble davant. I quan vaig començar a cantar, vaig notar que era un acte de despullament molt bèstia. I un repte que sentia supernecessari, per expressar-me amb la màxima potència.
Ara que parles de despullar-te: quan compons i cantes… Mostres les teves vulnerabilitats i fragilitats? O deixes aquest vessant de la teva personalitat en un espai reservat, que no és públic? No ho sé, no ho penso gaire. És cert que quan parlo de coses doloroses a les cançons, és com si les cantés una altra persona, d’alguna manera. Però forma part de la meva experiència. El tema és que puc cantar-les sense posar-me a plorar cada vegada, per aquesta dissociació. Però a la vegada, va molt bé parlar d’aquestes coses.
El 2020, quan just havies tornat a Catalunya després de viure set anys als EUA, vas dir que encara no havies trobat el teu lloc i que estaves desconnectada de l’escena catalana. I ara? Sempre va canviant tot, no crec saber res de res. Però ja em sento més aclimatada. I alhora, com que vaig créixer aquí, i ja conec la seva idiosincràsia, doncs em resulta familiar. Senzillament, m’havia oblidat del funcionament. Però no em ve de nou, sinó que recordo com es funciona aquí, em sento dins.
Ara que parles d’“aclimatar”… Hi ha una eclosió musical al Maresme, com tu que ets vilassarenca: Bad Gyal, Mushka, The Tyets, Lágrimas de sangre, Rita Payés, la teva germana Judit i tu mateixa… A quina explicació sociològica respon? Eren uns pobles on hi va haver una onada de gent que venia de Barcelona i van criar ja aquí els seus fills. I aquests fills, som una generació que podíem anar a escoles de música sense patir econòmicament, en aquella zona. I això fa que, vint anys després, es doni aquesta visibilització. Potser als anys noranta no hauria estat possible… I ara sí. Sento que el Maresme és una comarca on la gent ha pogut desenvolupar-se. Em fa la sensació que ha estat pel moment, la dècada. Les escoles de música. I ara es veu el resultat.
Escoles de música com la teva? A més, tens una família molt musical! Sí, la meva mare és baixista. I el meu pare també. Sempre hem escoltat Supertramp, els Beatles… I la meva tieta té una escola de música al poble, a la que anava des de petita. I a l’adolescència em vaig enfocar a la clàssica i el jazz. I de jove adulta, ja desenvolupant el meu llenguatge. Vinc d’estar envoltada de música, de no veure res més (i ho dic en el bon sentit, perquè m’agrada molt).
Per acabar, parla’ns de la gira internacional amb el Jorge Drexler. Què en destaques, com a aprenentatge més important? Crec que el fet que una empresa té caràcter dels seus directors, que beu de la mena de fer de la gent implicada. Així que aquesta gira ha estat molt recompensadora a nivell emocional, perquè l’equip estava fet amb molta cura i des d’un lloc molt bonic.
Res més, que vagi fantàstic al “bolo” de Terrassa. Gràcies! Em fa molta il·lusió tocar a la Nova Jazz Cava, perquè és un lloc molt mític. De fet, quan hi he actuat, en el passat, ha estat un espai molt generós amb mi. Admiro molt la tradició musical i jazzística de Terrassa, em flipa que de cop hi hagi aquest fervor per la música en viu.
