Dissabte es juga la final de Copa del Rei de futbol, que em fa dubtar qui genera més simpatia entre els terrassencs: els bascos o els mallorquins.
Curiosament, el viatge d’aquesta final va començar a Rubí, en un sorteig que va emparentar l’Athletic amb un equip humil com el rubinenc. I hi vaig anar, vestit amb una vella samarreta de mitjans dels noranta.
I acaba demà, a la final que té lloc a Sevilla. No anirem pas a Andalusia, però sí al bar per veure el partit amb la colla. Així que vaig pensar: però els meus amics amb qui aniran? Amb els bascos o amb els mallorquins?
Ràpidament, la gent de Catalunya acostuma a sentir simpatia innata pels clubs del domini lingüístic del català. De Fraga a Maó i de salses a Guardamar. Per tant, tocaria anar amb el Mallorca.
Tanmateix, l’equip palmesà no simbolitza del tot els valors de catalanitat per als mallorquins. Aquesta figura recau en l’Atlètic Balears, també de Palma, el qual va estar vinculat en temps de la República als valors de progrés. Per això, els “progres” i els “indepes”, a Mallorca, són “baleáricos”. És una generalització, per descomptat. I tothom estima “ses Illes” (tot i que no se salen: cal dir les Illes).
I l’Athletic? Viu amb el carisma de jugar amb només futbolistes bascos, que, en època de globalització, és un criteri que fins i tot agrada a persones no nacionalistes. És l’aura de “pujar al bascu” i anar de pintxos (tot i que robin la cartera amb preus de París). És la idealització de beure una copeta de xacolí, vi blanc popularitzat gràcies a la pel·lícula “Ocho apellidos bascos”. És la gràcia de mirar d’escoltar euskera parlat pel carrer. Trobar-se un indígena i dir-li: “Tu saps euskera?”. I tot seguit: “I a casa el parleu?”.
És la gràcia d’estar a Vitòria i que se t’escapi un: “Però Àlaba és la menys basca, oi?”. I mira que han canviat les coses: abans governava el PP, ara hi guanya EH Bildu.
És la gràcia d’anar a visitar San Juan de Gaztelugatxe, on es va rodar ben bé la meitat de la cinquena temporada de “Joc de Trons”. Girona, et fots.
És el desig dels “indepes” dels anys noranta, quan quasi ningú era “indepe” a Catalunya. Així que el País Basc (tret de la violència) era el seu mirall.
És –diguem-ho clar– la “basquitis”. I em sembla fantàstic. Què voleu que us digui: jo tinc “catalanitis” i no me n’amago. Gora Palma, gora Bilbao eta gora Terrassa!
