Et declares fan de les comèdies romàntiques. I “Books and Drinks” n’és una. Quines t’agraden, quines voldries que fossin una mica referents? Jo soc molt fan de les comèdies clàssiques com “El apartamento”, “Anie Hall”, “Cuando Harry conoció a Sally”… Estic tirant molt enrere, però també m’encanten les típiques dels noranta, com “Antes del amanecer” i “La boda de mi mejor amigo”, “The Holiday”… per dir les americanes. Per sort, es fa comèdia romàntica a tots els països, també a Espanya.
Has fet comèdia. No és pas fàcil fer riure, tot i que la gent es pugui pensar que és un gènere fàcil… La comèdia és molt “cabrona”. Fer riure a la gent és cada cop més complex. Abans explicàvem acudits i ara la gent es mira mems. I veig que els joves somriuen, però que riguin és molt complicat. És com la rebosteria del cinema. El drama també és complicat, però aconseguir la tendresa amb la música, l’actor… és més senzill. En una comèdia importa molt com dius la frase, el subtext, la doble intenció… Perquè si no, pot fer el ridícul! Espero que la gent rigui amb “Books and drinks”.
Una llibreria de capa caiguda… és bastant simptomàtic (o realista) del que està passant als nostres barris…? És com el MacGuffin. Jo soc molt fan de les llibreries antigues, però de tot el que ha anat tancant: els videoclubs, els cinemes, botigues de roba, de queviures… O l’Edima aquí a Terrassa: un tros de la infància que desapareix. I aquí hi ha una mica d’això, com intentar que la llibreria no tanqui.
Fa dos anys del rodatge. Probablement més, des de la ideació. Quins tempos del procés! És increïble el cinema com costa, és com un miracle que el cinema tiri endavant. Per això, cada cop li tinc més estima a tot el que es fa, perquè sé la feina que hi ha darrere. Aquesta pel·lícula neix cap al 2016, a anys llum de la pandèmia, amb el productor Josep Ciutat. I anem buscant com finançar el seu guió a Catalunya, a Espanya, al Perú… I clar, passen els anys. Fins i tot hi ha projectes que cauen pel camí. Però va aparèixer una productora dominicana, que coneixia d’una llei d’incentiu fiscal a República Dominicana, que beneficiava molt el cinema fet allà: el retorn dels diners era del 100%. I ens vam tirar de cap. Però des del 2016 al 2024 que l’estrenem… Mare de Déu!
Has pogut fer l’estrena mundial a Califòrnia, a Santa Bàrbara. Quines sensacions? És realment el teu festival del món, preferit? Perquè llavors, quina sort! Ja a Santa Bàrbara hi vaig anar fa 9 anys, el 2015, amb la meva primera pel·lícula. Vam descobrir el festival per una plataforma de festivals en línia, FestHome. La vam enviar i ens van seleccionar i convidar a anar-hi. Ens vam trobar un festival en un petit poble preciós, al febrer, que així t’estalvies el fred de Catalunya i gaudeixes del sol californià. A banda de tenir una secció de films a concurs, també fan tribut a cineastes de totes les categories. I llavors, jo com a cinèfil boig que em considero, a banda de cineasta, poder veure el Martin Scorsese en directe ha estat una passada. A més, el públic del festival en sap molt, perquè hi ha molta gent de la indústria, que viu allà; les sales sempre estan plenes de gent, amb persones entusiastes… A més, poder estar prop de Hollywood em cura l’esperit, em dona la vida.
Quin recorregut de festivals li queda ara, així com d’exhibició a sales? El proper festival que té per davant és el de Barcelona, perquè per mi és molt important que s’estreni a Catalunya, jugar a casa… Serà el 24 d’abril. I es poden comprar entrades a partir del dia 11, en una sessió a la qual a més a més també vindrà l’actriu Clara Lago a presentar-la amb mi. I llavors estem pendents d’altres preseleccions. Com que la pel·lícula comença a Nova York, doncs la volem estrenar a algun festival d’allà. I al ser dominicana, el mateix. Tota manera, l’agència que ens porta, MPX, ja s’estan preparant perquè arribi el mes de maig i anar amb el “kit” a Canes i intentar col·locar la pel·lícula, sigui per una distribució en sales o el que és més comú avui en dia, que és que acabi en una plataforma de “streaming” (que està molt bé, perquè així es pot veure des de casa).
Podem dir que és una pel·lícula terrassenca? Amb el Pau Curell, que també és exalumne de l’ESCAC, hem estat muntant la pel·li aquí a Terrassa, durant l’any 2022. Ja cap al final del procés, la pel·lícula se la van endur els productors a República Dominicana, per acabar de fer muntatge i postproducció.
Parlant de L’ESCAC, tu has estat exalumne i ara, alhora, ets professor. Com canvien les diferents generacions d’alumnes? Jo no soc de la primera promoció, com el Bayona, que va començar el 94. Soc de la dotzena, havent començat el 2004. I ara estem al 2024! Van canviant el temps. I per sort! Quan veig que tinc alumnes que han nascut el 2006, ‘flipo’. Saps? Han nascut després que sortís “Batman Begins” de Nolan. No van viure en persona l’11-S! És una generació totalment diferent. Tenen una sensibilitat diferent. Hi ha coses de la nostra generació que vam haver de treballar per canviar, en contra del pensament del moment. I per sort ells i elles, ara ho tenen molt més integrat: temes de gènere, de racisme, de temàtiques, de la moralitat de les històries que s’expliquen, del dret a explicar-les, certs privilegis… Sovint, aprenc molt dels alumnes, m’ensenyen sobre el nou món en el qual vivim. A veure, el món és bastant desastrós. Però hi ha canvis generacionals i jo estic obert. És un luxe com a profe ensenyar, però també que t’ensenyin. Fins i tot les pel·lícules que passem a classe. Abans en projectàvem de molt específiques: dirigides per homes, blancs, heterosexuals, nord-americans… I per sort, ha canviat. Ara esperem una diversitat, darrere la càmera. Si la tenim a classe, també l’hem de tenir al cinema que ensenyem.
L’ESCAC està situant Terrassa en el mapa d’una manera extraordinària. El darrer any ha estat notori. L’ESCAC és una universitat a la qual accedir no és fàcil. I no només econòmicament, que són molts diners; per entrar-hi hi ha un procés d’accés complicades, es requereix que els alumnes tinguin bastant nivell. I de fet cada cop més. Amb l’èxit del Bayona, de les instal·lacions que té… És potser l’escola més cara de la península, però també, potser, la que millor prepara els alumnes, la que té més planter d’exalumnes en la indústria i que donen classes. Així que es crea una mena de roda, en la que la relació que tenen els alumnes amb els professors que ja estan treballant en la indústria (i dic en tota mena de disciplines) doncs és del millor que té. A banda de la filosofia de l’escola, que és “rodar, rodar, rodar”. S’hi roden molts curtmetratges! Que la teoria és molt important, però al final, a la vida on s’aprèn, és fent.
Per acabar, també tens entre mans un projecte bastant “heavy”… Sí! Ara estic amb la productora del Carles Porta, True Factory, amb “Luz en la oscuridad”, Crimes Real: he canviat la comèdia pel crim real, que és la meva altra passió.
