Josep Ballbè i Urrit
Fa gairebé quinze mesos que va morir Sergi Schaaff i Casals. El recordo com a professor a la Facultat de Ciències de la Informació, a la UAB de Bellaterra.
Parlo ben bé de mig segle enrere (finals de la dècada dels setanta). Ens impartia l’assignatura de Tecnologia de la Televisió i ensenyava com s’estructura un informatiu en aquest entorn. Actualment, si exceptuem TVE, la majoria dels canals (per exemple, Atresmedia, Mediaset i TV3) han convertit els seus platós en una mena de circ. Més ben dit, en una mena de passarel·la de models femenins. Voldria saber què pinten, allí, talons llargs, faldilles curtes o amb tall, escots generosos o vestits summament cenyits. Potser esdevé un recargolament “sui generis” del lema “el mitjà és el missatge”, del gran comunicòleg canadenc Marshall McLuhan? Amb el benentès que faig aquesta observació en to de conya. I, fins i tot, que tant se me’n fot si els locutors masculins surten encorbatats o no. Per a mi, n’hi ha prou amb presentar una indumentària adient i sòbria.
En Schaaff formà part de l’equip de disseny dels estudis de les cadenes. Amb l’afany d’implantar un model estandarditzat, en què la pràctica audiovisual s’entronqués amb la teoria humanística dels continguts informatius. Tot allò que sigui afegir-hi més pa que formatge ho entreveig i qualifico de parafernàlia pura.
La informació és actualitat, no pas ficció. En l’àmbit audiovisual, es tracta de combinar –amb rigor– textos llegits des d’un escriptori amb imatges o vídeos. Tan senzill com això, defugint aldarulls i escarafalls. Parint un guió perfecte, amb cara i ulls. Ben estructurat. La resta són trons. Tant si parlem de vestuari o de passejada de locutors des de la mesa fins a cinc metres més enllà.
Un altre dia, parlaré de més punts situats a l’embolcall nuclear del mateix entrellat. Sense anar més lluny, de locutors (periodistes?) que denoten uns orígens molt radiofònics. Abusen de xerrameca burda, oblidant que la imatge també té la seva funció. Així, no es pot ser redundant amb paraules de fets que el teleespectador ja sap discernir. És prou intel·ligent. Més punyent penso mostrar-me davant la proliferació de programes que jo titllo com “de sang i fetge”: aquells en què els plau tibar de crònica negra, com “El Caso”. És així com informen i formen la ment de l’audiència? Anem malament.
