Salvador Cardús i Ros
Cal saber que les estadístiques amb què coneixem Terrassa, el Vallès, els Països Catalans o el món sencer només ofereixen dades aproximades sobre la realitat.
A vegades són dades relativament precises, però molt sovint inexactes. En altres ocasions, precisament serveixen per emmascarar la realitat, per tergiversar-la.
I és que la realitat no es deixa atrapar tan fàcilment com voldrien als que els agradaria controlar-la. La voluntat de poder va associada a la voluntat de quantificar realitats que se solen escapar del càlcul exacte. Ho sabem prou bé perquè, com a individus, som els primers a enganyar les estadístiques per mirar d’esquivar impostos, per exemple, o a mig mentir a les enquestes per quedar bé sobre les nostres idees i comportaments.
Algú pensarà que, dedicant-me a la sociologia, si dic que les dades estadístiques són de poc fiar, em tiro pedres a la teulada. La confusió que fa del sociòleg un traficant d’estadístiques és tan antiga com equivocada. Però precisament perquè sabem com es fan les estadístiques, també sabem les grans limitacions que tenen. No només quan serveixen per mentir intencionadament -és un clàssic del 1954 el celebrat llibre de Darrell Huff, “How to Lie With Statistics” (Com mentir amb estadístiques)-, sinó sobretot perquè la realitat social i econòmica és esquívola. A més, com escrivia Bernard Ronze, “mesurar no és conèixer”. Tanmateix, és difícil combatre la fascinació que produeixen unes xifres que alimenten una falsa il·lusió d’exactitud i control.
Els exemples són inacabables. Fa unes setmanes comentava aquí mateix les dades de població local. La il·lusió de si som la tercera o la quarta ciutat catalana es fon quan sabem que s’està parlant de la població a una data concreta, amb un any de retard, i que només es tracta de la població empadronada. Però i tots els que no s’empadronen? I tots els entren i surten de la ciutat sense passar pels registres municipals? I els que viuen a Terrassa però estan empadronats a altres poblacions?
L’altre gran exemple el tenim en el terreny de l’economia. Si se sap que hi ha al voltant d’un 20 o un 25% d’economia submergida, això vol dir que els càlculs sobre riquesa i pobresa, sobre desigualtat, creixement econòmic o llocs de treball són altament imprecisos. En les dades d’atur, per exemple, o és el registrat -i no tot es registra- o és el resultat d’una gran enquesta, l’EPA, en què la definició de què és un aturat ens deixaria sense alè.
I llavors encara hi ha les petites estadístiques. Fa pocs dies sabíem l’espai que tenen els gossos de Terrassa per anar deslligats i el paper discret que ocupàvem en termes comparatius amb altres ciutats. Però la mateixa informació ja reconeixia que hi ha molts gossos no censats -les dades només ens diuen els que han passat per caixa-, a part de poder observar que, de fet, els metres quadrats per on van deslligats es multipliquen per molt només observant que, saltant-se totes les normes, van per tot arreu.
I així, el càlcul dels suposats turistes que ens visiten, el recompte d’assistents al Pícnic Jazz, els preus dels lloguers no controlats, les parelles de fet no inscrites, els accidents de patinet no denunciats… És a dir, hi ha tota una Terrassa oculta, no quantificada ni quantificable, que la tenim davant dels nostres ulls, però que no consta a les estadístiques. I això fa que en tinguem una imatge borrosa, profundament distorsionada. No és exagerat dir que ens coneixem poc i malament.
