El trompetista suís-francès Erik Truffaz presenta “Rollin’ & Clap!” divendres a la Nova Jazz Cava (22 hores), en què reinterpreta mítiques bandes sonores del cinema europeu. Amb el seu concert, la 43a edició del Festival de Jazz s’acomiada fins al 2025.
Vas ser dels primers músics a fusionar jazz amb música electrònica. El mestissatge és un dels motors de la teva vida o carrera musical? Sí, el mestissatge i la fusió són els motors de la meva vida, perquè en la mescla és on es troba l’essència de la vida!
T’has sentit jutjat en algun moment per utilitzar la digitalització musical juntament amb un estil que podríem definir de “canònic”, com és el jazz? No, sempre he intentat fixar-me solament en la part positiva i no parar atenció als judicis ni opinions alienes. Les úniques opinions que m’importen són la meva i les dels músics amb els quals toco en directe o amb els hem gravat un disc.
Dit d’una altra manera: Es fa servir la màquina amb sensatesa? No. La tecnologia en el fons pot ser el teu propi mirall.
D’una gira per Mèxic va néixer la col·laboració amb Murcock. Has tingut més enamoraments sobtats musicals, així, en altres països i amb altres persones interessants? A part de la de Murcock, hi ha hagut altres col·laboracions de les quals estic molt orgullós. Com ara la de Dj Tòner de l’illa de Grenada i el col·lectiu Corbaal, un grup de joves músics molt talentosos de Londres. Amb ells vam enregistrar el disc “Lunar”.
T’hem llegit en una entrevista dir: “No invento res, sinó que barrejo coses”. Sembla un posicionament humil i poc habitual, en el món de l’art i el circuit d’artistes… Et sembla que hi ha una capa d’esnobisme en la creació cultural? Crec que sí, però aquesta actitud és part de la condició humana. Hi ha esnobs en tot arreu, com també hi ha bona gent.
Diuen que la teva gran referència és Milers Davis. Efectivament, per a mi, Milers és com el Picasso del jazz. És una gran influència, tenia un gran instint, una màgia i toc especial que va saber mantenir al llarg de la seva vida.
Et descriuen com “el Papa de l’electro-jazz”. Et sona a etiquetes grandiloqüents que ens agrada posar als periodistes? O et ressona com a propi? No, realment no m’agrada que em diguin el pare de l’electro-jazz.
Veiem que l’expressió “Nu jazz”, més que un corrent, és una posició de l’artista davant de la música. Com és aquesta posició? La meva posició és simplement explorar i explorar juntament amb el meu amic i gran músic Marcelo Giuliani i obrir noves portes entre els dos.
Com t’estàs plantejant l’escenificació damunt l’escenari del projecte “Rollin & Clap”, que precisament és el que presentes a Terrassa? Té algun punt cinematogràfic? O això no és el primordial? Es tracta d’unir aquest aspecte cinematogràfic amb les melodies, aquí és on està l’essència de tot. Però també experimentem i deixem que les portes es vagin obrint com habitualment. És una posada en escena molt viva i orgànica.
Com vas fer la selecció dels temes? Hi ha narratives audiovisuals (i les seves bandes sonores) més adaptables a noves versions? A vegades em deixo portar per la part cinematogràfica, com amb “Le mepris” i “Els choses de la vie”. A vegades per la música, com amb “Els tontons flingueurs” o “Le casse” i a vegades per la connexió entre la música i la imatge, com “Ascenceur pour l’échafaud”, “L’armée donis ombres”, etc.
Convertit en un referent internacional, quan mires pel retrovisor de la teva carrera, t’agrada tot el que veus? Haig de reconèixer què, a aquestes alçades de la meva vida, quan miro enrere crec que m’agrada el camí recorregut. I poques vegades em sento decebut amb les coses que he fet. Tant jo mateix com els músics amb els quals he compartit aquest viatge, hem treballat molt dur, molt intensament. I honestament, discos com “Bending new corners” crec que encara sonen molt actuals i nous.
