Joan Roma i Cunill
Si una llei havia estat llargament reivindicada i esperada, va ser la Llei de dependència. Aquesta llei havia de ser la gran esperança per a totes aquelles persones amb un grau elevat de dependència (graus II i III).
Però, en definitiva, per a tots els que han estat diagnosticats i declarats com a dependents.
La llei 39/2006 de 14 de desembre va néixer amb una gran ambició i esperança. De fet, al llarg d’aquests anys ha suposat un gran ajut per a totes les persones amb un determinat grau de dependència, el que és desolador és comprovar els enormes retards en l’estudi, aprovació i resolució dels expedients.
Tant és així que és habitual haver d’esperar un any entre la presentació de la petició i la seva aprovació. Després vindran dos o tres mesos més fins a començar a cobrar-lo. Només unes poques comunitats resolen el tema en mig any: Cantàbria, Ceuta, Navarra, País Basc i Castella i Lleó. No es pot dir que són ràpides, però en comparació amb la resta obtenen una nota de notable.
Les xifres d’espera són d’aquelles que fan aixecar els ànims i indignen qui té algun familiar, amic o parent en tràmit. De fet, n’hi ha prop de 300.000 a tot Espanya, de manera que molts d’ells moriran abans de tenir resolt l’expedient o abans de cobrar la primera prestació. Injust i inacceptable.
De fet, el govern central, a la vista d’aquest col·lapse, va injectar 4.000 milions a les comunitats autònomes per accelerar les gestions i tràmits, però s’ha comprovat que una part algunes les van destinar a reduir les aportacions pròpies. Increïble, però cert. La llei estableix aportacions del 40% per part del Govern central i el 60% per part de les comunitats autònomes. Està en vies de tramitació una proposta d’igualar les aportacions al 50%.
Mentre no arribi, és obligatori complir la llei i tenint en compte que la major part dels beneficiaris són persones d’edat avançada, s’han de posar tots els mitjans per reduir les llistes d’espera i aconseguir que un expedient pugui ser resolt en un termini raonable, que jo entenc estaria al voltant dels tres mesos.
Els governs han de gestionar amb rapidesa i eficàcia, i trigar un any a resoldre un expedient no és ni una cosa ni l’altra. Hem de tenir present que tots els expedients venen acompanyats d’un munt de documentació que deixa clar l’estat del peticionari, de manera que estudiar, comprovar i resoldre ha de ser qüestió de dies, no de setmanes o mesos.
Les xifres de llista d’espera i de l’enorme percentatge de persones que moren abans de tenir l’expedient resolt exigeixen canvis substancials tant en l’àmbit de govern central com molt especialment en l’àmbit de les comunitats autònomes, que són les encarregades de la seva gestió.
Qui no abreugi els tràmits és que ni té sentiments ni capacitat per exercir càrrec públic. Millor el deixi a favor de qui realment tingui aquests factors.
