Manuel Outumuro (Ourense, 1949) va visitar aquest diumenge Terrassa. És l’únic espanyol premiat amb un Lucie de fotografia als Estats Units.
Per què va decidir marxar a Nova York? Nova York sempre ha estat en la meva vida. La primera paraula que vaig aprendre en anglès, de nen, va ser “subway”. Perquè el meu avi hi va anar a treballar l’any 1929, en la Línia 6 del Metro de Manhattan. I quan s’enfadava, em deia “Manoliño, porta’t bé o t’enviaré a treballar al ‘subway’”, que per ell era l’infern.
A banda de la memòria familiar, Espanya t’atrapava? Als 28 anys jo treballava de dissenyador gràfic. Tenia la vida resolta, treballant en un estudi. Però volia aprendre anglès. Viure l’experiència del viatge, que per mi significa fer viatjar el cos, per a trobar un lloc per la teva ànima. I mira, allà em vaig posar a rentar taules, que és el primer que vaig fer tot d’una d’arribar! A veure, portava el meu “book” d’il·lustració, amb el disseny tèxtil que feia. Però el primer contacte amb la moda va ser gràcies a la sort de conèixer Elsa Peretti, que va ser com la meva mecenes.
El corrent sociofilosòfic en auge de llavors era més aviat místic, oi? Sí! De fet, jo vaig fer l’aposta contrària a la de la meva generació! Perquè els de la meva quinta van apostar per la recuperació dels valors orientals, potser inflats pel viatge de The Beatles a l’Índia. Era cercar un món més espiritual. I jo vaig anar a Nova York.
Tu venies d’una família humil, rentant taules de bar… I et trobes al mig del luxe! Et semblava un món aliè? Un xoc no va ser. Però jo venia de trepitjar fems i merda de vaca. I sempre ho he recordat i ho he dit en veu alta, també al Carnegie Hall, quan em van donar el premi Lucie. Quan marxo d’Espanya, l’any 1978, me’n vaig d’un país gris, amb Franco acabat de morir. Allà participem d’una certa lluita, fent humor gràfic en revistes com “Por Favor” i el “Papus”. Així que no em vaig sentir estrany, anant a The Factory d’Andy Warhol, tot i que sabia que era un món al qual no pertanyia. Però em sentia còmode, perquè aprenia constantment. Aquella gent tenia molt de talent! Tot i que soni frívol allò de la moda, les nits a l’Studio 54… Era molt menys frívol del que es pensa, això és part de la llegenda. Hi havia personatges excel·lents, com Truman Capote.
Uf… Vas coincidir amb Truman Capote? Bé, coincidir sota el mateix sostre, però no parlar. Jo no estava per parlar, estava més pendent de la pista de ball! I Capote encara estava menys per parlar! Encara conservo amistats d’aquella època, com Scott Bromley, qui va dissenyar aquesta catedral del disco que era Studio 54. Cada cop que viatjo a Nova York dormo a casa seva.
Sents una sana enveja del jovent d’avui, amb medicina preventiva d’VHI tan avançada com la PREP? Qualsevol avançament científic sempre és ben rebut. Avui en dia sembla miraculós. I parlo tant de la Sida com d’altres malalties. Aquella va ser la meva primera pandèmia. Quan va venir la covid-19, ja sabia de què anava… Ja havia caigut molta gent al meu voltant. De fet, soc un supervivent i no sé ni com ho vaig aconseguir. Potser seria per la merda de vaca, que em va donar immunitat. Però, vaja, l’esclat de la sida va ser el motiu que em va fer deixar Nova York i tornar a viure a Barcelona. El que passa és que les pandèmies també s’escampen, així que quan la sida va arribar a Espanya, la vaig viure per segona vegada.
Aquí a Espanya coneixes una persona amb relació amb Terrassa, com és Ramon Masats… A Masats l’admirava molt i després el vaig conèixer personalment. Jo la primera càmera la vaig comprar, efectivament, fent la mili a Las Palmas de Gran Canaria. I el primer que vaig fer va ser un autoretrat.
Diuen que portes molt estudiada l’escena que vols retratar, abans d’arribat al set de fotografia. Acostumo a construir la foto dibuixant-la mentalment, però no sempre es plasma aquell primer esborrany: depenem de la llum, de la localització… Sovint també la guionitzo, si és per encàrrecs de revistes, que deixen més llibertat que els catàlegs de les marques de roba. Per exemple: Fas un “Alícia al país de les meravelles”, que són uns dibuixos de fa 200 anys, tot i que evidentment no significa que vesteixis la model d’Alícia.
Et consideres un seguidor del classicisme? És incompatible amb el sentit d’innovar? No sabia quin estil feia. Disparava més de 60 sessions cada any, així que sempre estava enllestint la postproducció d’alguna sessió, disparant l’actual i acabant la pr-producció de la següent. Tot alhora. No et pares a pensar, senzillament fas. Així que no va ser fins que em van fer la primera gran retrospectiva, al Museu del Disseny de Barcelona, quan vaig veure les etiquetes. “Veu de moltes fonts”, “Classicista”… Allà tenia tot el que jo no havia pensat, però que ho veia reflectit en tot el que un altre havia pensat de mi.
O sigui que l’actualitat no mana, en la teva feina? Bé, el que no m’agrada és disparar amb l’estil predeterminat que estigui de moda en aquell moment. Ara, per exemple, estem en el moment “selfie”, el de la falsa naturalitat. Es fan poses absurdes, per tractar de copiar la naturalitat. Que si la faig borrosa, que si queda una mica torçada aposta… En fi: Són fotos falses.
Què tens pendent? Entre altres coses, tinc un arxiu de fotos molt extens i material per tal de confeccionar un “L’ull de l’agulla” en italià, en espanyol, en francès… De fet, la Fundació Photographic Social Vision ja està mirant-ho. Voldria que les agulles es multipliquin.
