Salvador Cardús i Ros
L’avançament de les eleccions al Parlament de Catalunya sí que és un veritable tsunami polític que, des d’un epicentre –en aquest cas, fet esclatar des del Palau de la Generalitat–, s’expandeix per tot el país i produeix una gran onada amb efectes col·laterals greus. També a Terrassa i comarca.
De responsables d’aquesta onada en són tots els partits en una mesura o l’altra. Des de voler governar amb una minoria de 33 diputats com ha pretès ERC, passant pel PSC en fer-li empassar el Hard Rock–sabent que era una condició que el posava de cara a la paret–, comptant amb la intransigència dels d’Albiach per una qüestió que, d’altra banda, no era als pressupostos o, encara, per unes condicions exigides per Junts que sabien impossibles de ser assumides per Aragonès. Ningú no s’escapa de la seva responsabilitat i és impossible de saber si alguns o tots ja buscaven aquest indesitjable avançament electoral.
Les conseqüències per al país són greus. Si ja costa que els projectes, les lleis, les inversions, els acords avancin a un ritme raonable, ara tot quedarà paralitzat en espera d’uns resultats electorals que el que és més probable és que no canviïn gran cosa. Si ERC no ha aconseguit els pactes necessaris per governar amb 33 diputats, com ho farà el PSC d’Illa ni que en tingui 40? O com ho farà Junts ni que avancés de dos o tres diputats a ERC? I quin càstig s’enduran els Comuns sobre qui cau la màxima responsabilitat del fiasco pressupostari? I quin paperot farà l’independentisme perdent la majoria i, si les noves ofertes hi són a temps, encara més fragmentat irreconciliablement que abans? I tot això, acompanyat –no en tinc cap dubte– amb una abstenció encara més gran que a les eleccions anteriors.
A Terrassa, com ja s’ha anat avançant, també ens toca rebre. Primer –el mal menor– per la coincidència amb la Fira Modernista. Ja m’imagino la fila que faran els locals electorals amb la indumentària modernista, les pameles burgeses i les bates obreres, segons els partits dels interventors! Però, fora bromes, llavors hi ha les inversions que caldrà ajornar, tant les de millores de serveis com el parc de bombers, o de més estratègiques com l’ampliació del Parc Audiovisual. I encara és poc. Què passarà amb el projecte de la B-40 a Sabadell? Els treballs d’enginyeria quedaran aturats? Els alcaldes afectats discutiran les seves propostes amb un conseller amb un peu a fora? El govern sortint d’ERC, que mai n’ha estat favorable, es farà el ronsa pensant que en un altre equilibri de forces encara seria a temps a reduir la B-40 a un carril bici?
Tot això, a més, en un marc de competència electoral que no farà res més que accentuar encara més les distàncies programàtiques entre partits. Perquè, en campanya, és improbable que cap partit ens digui en coalició amb qui li agradaria governar, informació que, al capdavall, seria la més necessària per poder decidir el vot. Ni podem comptar que ens diguin a què estan disposats a cedir per tal de fer governable el país.
L’ona expansiva d’aquesta convocatòria electoral ja ha tingut un impacte llunyà –però de conseqüències no menys properes– en la retirada dels pressupostos del govern espanyol. I la tindrà en un mapa polític català encara més ingovernable que l’actual. Probablement, el president Aragonès ha fet l’únic que era assumible per al seu govern. Però els efectes col·laterals sobre el país són incalculables.
