Pau Ballesté, cineasta
Es va formar a l’ESCAC durant tres anys i després es va especialitzar per fer cinema documental amb un màster de la UAB. “A la carrera t’orienten més cap a la ficció, però vaig descobrir que el documental m’agradava bastant” i per això es va decantar cap a aquesta opció “perquè m’agrada molt el cinema social i amb els documentals sempre hi ha més contacte amb la realitat”. També n’hi ha a la ficció, afegeix, però el documental “sempre s’associa més a una cosa més social”.
Va fer “un llarg” pel seu compte, titulat “A sweet prison”, que li va servir molt “per aprendre”. Amb la seva parella, van fundar la productora, Decara Films, que treballa en diversos projectes.
Reivindica que “els documentals també són pel·lícules” i considera que “la ficció no té un procés de creació tan lliure com té el documental, que té un llenguatge més complex”. Així mateix, apunta que, si bé, darrerament, “a la ficció es veuen coses interessants, però estar lligat a una narrativitat, li posa uns cadenats”.
Manifesta, a més, que “és un error distingir entre pel·lícula i documental”, perquè “en els últims anys s’ha vist que moltes coses es barregen i a la ficció s’estan incorporant coses dels documentals i això està molt bé”. Afirma que “el documental té un apropament més honest cap a l’espectador i barreja més disciplines”.
Explica que els gèneres que més l’atrauen són els temes socials, com els relacionats amb la memòria històrica i l’altra part que l’interessa són els musicals. “Són els meus grans dos temes”, diu.
