Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Segurament soc jo que no sé gaire de gestió macroeconòmica i de gestió política d’un país, però com que sempre he estat una mica tafaner, sí que he pogut mirar quines són les dades oficials publicades des del “Gobierno” de la nostra Espanya.
Resulta que segons la seguretat social, a Espanya hi ha en total 7,7 milions de treballadors amb edats compreses entre els 45 i els 59 anys, aquests que s’han anomenat “baby-boomers”, i també resulta que, segons dades oficials, l’atur juvenil es troba al voltant del 30% (el més alt d’Europa), amb la qual cosa podem visualitzar d’una manera bastant clara una generació que ha treballat uns 35 anys de cotització i una altra que encara no ha cotitzat i pràcticament no ha trepitjat el mercat laboral.
Segurament soc jo que no sé gaire de números i de lògica estructural, però tinc la sensació que una de les dificultats que han de tenir els joves d’avui dia és el tap que bloqueja la cadena de treball que necessàriament ha de fer sortir persones perquè n’entrin unes altres. Parlem molt de retenir talent, però la retenció ha de ser efímera tot esperant que les oportunitats d’accedir a una feina ben remunerada i estable siguin altament factibles. Contràriament, a aquesta generació del “baby-boom” amb una forta càrrega de treball sobre les seves espatlles se li vol allargar la seva vida laboral (dels 65 als 67) i és justament d’aquesta manera com obstaculitzem encara més l’accés dels joves a posicions de treball encisadores. És cert que la piràmide demogràfica suporta un envelliment de la població fragant, però fent treballar a la gent gran en contra de la projecció professional de la població més jove no em fa tenir la sensació de solucionar el problema que tenim al davant. A Espanya cada vegada hi ha menys naixements també a conseqüència de les pèssimes polítiques que s’han estipulat de poquíssimes ajudes a la unitat familiar. Ara tenir un fill és quelcom que la gent es pensa molt perquè requereix a més d’un batec emocional un full de càlcul paral·lel.
Deixem que els joves puguin sentir-se realitzats, independitzar-se i tenir una vida digna al nostre país i si per això cal pressuritzar la generació dels “boomers” i enviar-los amb 35-40 anys treballats a la jubilació, fem-ho, i deixem que els joves liderin, comandin i enforteixin la nostra societat.
El meu fill es troba a 30.000 quilòmetres de casa seva (Melbourne) guanyant-se la vida. Amb dignitat i encisat per un país que no és el seu, que cuida els joves i els dona oportunitats. Però el cas és que com el meu fill, molts amics seus es troben repartits pel món fent gran la idea que a Espanya no hi ha futur per als joves. Arquitectes a Qatar, enginyers a l’Índia, metges i infermeres a Londres… tot un reguitzell de jovent que busca una vida plena fora dels seus orígens.
Gràcies, “baby-boomers”, per la feina feta, però ara ja els toca a uns altres comandar la situació. Llàstima que el “Gobierno” no ho vegi de la mateixa manera, ells deuen en saber molt més que jo.
