Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
Aquest diumenge vam celebrar el IV diumenge de Quaresma. Tradicionalment, aquest diumenge és conegut per l’inici de l’“introitus” de la missa, és a dir, el cant d’entrada: “Laetare”.
“Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol”. És un diumenge que ens recorda un element molt important: la Quaresma i, en general, tota la vida cristiana no és tristesa, sinó alegria.
Però és possible l’alegria enmig de tants problemes i patiments com trobem a la vida? Fàcilment podem confondre alegria amb felicitat. La felicitat és un estat de l’ànim plenament satisfet. I com tot estat d’ànim és molt voluble. L’alegria és un sentiment més profund, que neix generalment d’una viva satisfacció d’ànima. Com a sentiment té un caràcter més estable que un estat d’ànim o emoció. Ara bé, preguntem-nos: on trobem aquesta alegria? On la busquem?
La veritable alegria és un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22) i sempre va lligada a la caritat. Potser ens haurem trobat persones que són profundament egoistes, que no miren per ningú i que se’ls veu satisfets. Però molt probablement no transmetran alegria. Perquè l’Esperit Sant ens insereix dins de la nostra vocació més genuïna: estimar i ser estimat. Per tant, l’alegria vindrà més de com jo estimo i em deixo estimar que no pas de condicionants externs.
Segurament coneixereu aquella anècdota de Sant Francesc d’Assís parlant amb el germà Lleó i com li explicava què era la veritable alegria: “Torno de Perusa i de negra nit arribo aquí (al convent), i és temps d’hivern fangós i tan fred que es fan caramells d’aigua freda congelada a les extremitats de la túnica i colpegen sempre les cames, i la sang raja d’aitals ferides. I completament dins el llot, el fred i el glaç, arribo a la porta i, en haver trucat molta estona i cridat, ve un germà i pregunta: Qui hi ha? I jo responc. Fra Francesc. I ell diu: Ves, no és una hora decent d’anar pel món; no entraràs pas. I en insistir de nou, respon: Ves-te’n! Tu ets simple i illetrat, ja no vens amb nosaltres; nosaltres som ja no et necessitem. I jo de nou, dempeus a la porta, dic: Per amor de Déu, acolliu-me aquesta nit. I ell em respon: No ho faré pas. Ves-te’n al lloc dels Crucífers i demana-ho allí! Et dic que, si hagués tingut paciència i no m’hagués irritat, en això està la veritable alegria i la virtut i la salvació de l’ànima”.
Sant Francesc ens ensenya que si la creu de la vida la veiem com una ocasió en què practicar la paciència —és a dir, una oportunitat en què estimar el germà—, i adonar-nos que també és un moment en què podem unir-nos a Crist en la seva entrega a la Creu, estarem responent a la nostra vocació més profunda. Si vivim així la creu de cada dia, el món ens preguntarà per la causa de la nostra alegria, malgrat veure’ns a vegades tristos i plorant… perquè ho viurem amb la serenor d’estar responent a la crida a estimar. Que aquesta Quaresma ens ajudi a experimentar-ho així i a evangelitzar els nostres familiars, amics i coneguts des del nostre viure amb paciència i alegria.
