Teresa Rierola, poetessa
Ara està jubilada i havia treballat en el sector del tèxtil. “Era ordidora”, comenta. Va anar poc a l’escola, fins als 12 anys, però es va formar posteriorment. “Tenia inquietuds i volia fer coses” i recorda que va fer cursos de català en el CIC per aprendre a escriure’l i, d’aquí, se li va despertar l’afició per la poesia.
“De parlar català ja en sabia, però volia escriure’l i pensava que volia dir coses com les que deia Joan Manuel Serrat amb les seves cançons”, assenyala rient. És nascuda a L’Esquirol, però amb 10 anys, la seva família es va establir a Terrassa, concretament al barri de Sant Llorenç. Arran de la seva formació al CIC, va saber d’un premi literari i es va presentar a l’apartat de poesia. “No n’havia fet mai cap i em van donar el primer premi. A partir d’aquí, no he parat d’escriure”, assenyala.
La seva producció principal ha estat la poesia i ha escrit alguna narració. “Les meves poesies parlen de la natura i també m’ha servit per treure coses de dins. Em va anar molt bé”, manifesta. Opina que “quan escrius un conte pots crear personatges i pots fer anar la imaginació, però quan fas poesia, treus el que tens a dins i és una veritat molt teva”. Quan llegeix un poeta, “immediatament ho veig quan és veritat”. “Crec que soc totalment autodidacte i he passat per la universitat de la vida i espero haver-la aprofitat”.
El canvi del seu poble a Terrassa la va impactar. Allà, a l’escola, “era totalment diferent i era tota en català” i quan va arribar aquí, “fins i tot vaig haver de cantar el Cara al sol”, recorda.
