La trompetista Alba Careta actua dissabte a la Nova Jazz Cava (22 hores), on presentarà el seu darrer disc: “Teia”
El single del disc “Teia” té un videoclip molt narrat, poc habitual del jazz! De fet, sempre em sento una mica així. També quan faig versions en clau de jazz de la Nova Cançó catalana. Amb el videoclip de “Quartades” també volia sortir d’allò que “s’ha de fer”, d’allò “Quartades” és l’escalfor i la força que em donen els meus músics. Hi surt la teia, que és aquesta fusta resinosa, que crema amb molta facilitat.
Al videoclip, un dels personatges surt a un tren de Rodalies adormint-se… Et sents part d’una generació, filla del teu temps? És fluir amb la vida, saber d’on venim. Aquest personatge ve en tren, altres en cotxe, i tots ens trobem a una masia del meu poble, Avinyó, al Bages.
Estàs a la vora de Manresa. Això em porta a demanar-me com vius tu la relació (o tensió) entre el sistema de ciutats mitjanes respecte a la capitalitat centrifugadora de Barcelona. És qüestió de creure en tu i en el que fas. Jo a Barcelona també vaig viure dos anys. I d’altres a Holanda. Però en tornar, ara valoro estar tranquil·la. I el que m’interessa és voltar per tota Catalunya mostrant la meva música. No pas concentrar-la a Barcelona: hi ha gent de pobles que hi connecten molt bé. M’encanta viure al mig de Catalunya i anar viatjant. I és la meva tasca cultivar-ho així.
No gosaria dir que facis “jazz rural”, però sí que fas jazz “des de la ruralia”… Trenca la idea de la ciutat cosmopolita versus el poble tradicional? Totalment, la música que faig connecta la gent del meu poble i de qualsevol banda. Hi ha molts portes a explorar fora de Barcelona, tot i que costi de sortir-ne. Tant amb el jazz com amb les versions de Nova Cançó.
De fet, a “Teia” revisites Toti Soler i Lluís Llach. Per què? En el seu moment van fer una tasca increïble i no es pot deixar perdre. Versionar-los i actualitzar-los fa que persones que no els coneixen, hi puguin arribar. I a la inversa: aficionats als quals els han marcat molt, que quan ho escoltin se sentin transportats. Però també em porta al meu temps estudiant a Holanda, que era un unt de trobada de músic no només d’Europa, sinó de tot el món. Jo em deia: “Què els puc ensenyar, que em representi?” I en la Nova Cançó, vaig sentir-me representava, a més a més que és el que he escoltat a casa tota la vida.
Vas més enrere dels anys 70. També cantes les “Corrandes d’exili” del sabadellenc Pere Quart, de 1947. Aquesta setmana s’aprova la Llei d’Amnistia. El passat encara ens pot explicar el present? Per avançar cap al futur, hem d’entendre el què ha passat. I potser viure-les des d’un altre lloc. Aquestes lletres que canto, em connecten amb la meva família i les meves arrels.
Tornant a “Teia” i la metàfora del foc: a Catalunya potser no sap ploure, però sabeu cremar molt bé, des de Sant Joan als diables. El primer disc “Orígens” anava més de trobar a faltar la terra. I ara “Teia” és de foc, però no només cremar coses que no m’agraden, sinó també l’escalfor del foc, la llum que desprèn… La cançó “Bruixes” és un homenatge a les dones que van cremar per pensar diferent. “Insecurity” és posar llum a les inseguretats: No passa res per dubtar, tot i que no ens ho permetem. Mentre que “Sempre” és una cançó dedicada a una molt amiga que odia el jazz: se la dedico per la sinceritat i la seva escalfor.
Ai, l’amistat! Sembla que, darrerament, la reflexió sobre les relacions interpersonals estigui en auge al debat català… Sobretot per les xarxes socials, la gent s’està distanciant molt. I aquesta escalfor de tenir algú a prop, en qui confies, és prou important.
Aquesta setmana actues al Jamboree (Barcelona), al Kursaal (Manresa) i la Nova Jazz Cava… Encara tenim sales petites en viu, més enllà dels macrofestivals? Per ser un projecte de jazz, trobo que n’estem tirant molt. Ens estan donant espais que no són exactament de jazz. Però el problema més gran, d’entrada, és que a la gent li costa molt anar a concerts de música. És el que estem experimentant. I ara que tinc més presència mediàtica, només perquè els soni una mica el meu nom, la gent ja confia en mi. Però llavors, tenim por al que no coneixem? Oh, no! Confiem en els programadors, que això també farà que les sales deixin de tancar.
I com vius aquesta sobreexposició? No és fàcil… I mira que no en tinc moltíssima! Però de vegades no és fàcil combinar-ho amb la vida artística. De vegades, destino més temps a totes les gestions, que no pas a la música en si. I això m’entristeix una mica, tot i que m’ho agafo com un fet temporal, ja que soc jo la que lidero el projecte.
En canvi, quan col·labores amb Balkan Paradise Orquestra, Rodrigo Laviña, Anna Roig… És més descansada? Em deixa en un segon pla. I aprecio molt fer coses diferents, que em treguin de la zona de confort. A més, m’ajuden també econòmicament, ja que tant Alba Careta Grup com Udol (que són els dos grups que lidero) no em permeten viure-hi, encara. I tampoc vull fer de “profe”. Així que necessito compensar-ho d’alguna manera.
Què penses quan penses de Terrassa? Que quan vaig començar amb les actuacions en públic i em costava aconseguir concerts, llavors a la Nova Jazz Cava sempre em permetien tocar amb els projectes que anava traient. Em sento molt agraïda. I em fa molta il·lusió, evidentment.
