Joan Roma i Cunill
Després de tres o quatre anys de donar voltes a com reparar el dany causat pel tancament de totes les oficines bancàries, caixers automàtics inclosos, a tots els municipis petits de Catalunya, la Generalitat s’ha decidit per un sistema de “caixer bancari itinerant”.
Ho farà la mà de CaixaBank i Caixa d’Enginyers, a qui han adjudicat aquest servei.
De res serveix tornar a parlar de les responsabilitats d’un govern quan les entitats bancàries van per una banda i els interessos de la població per una altra. Durant anys, els alcaldes vam negociar fórmules per facilitar la feina i el negoci a les entitats bancàries. Reduir dies d’obertura, compaginar oficines bancàries i sobretot mantenir sempre operatiu el caixer. Inútil. Es van decantar per convertir els clients en súbdits als quals se’ls imposen les decisions, i a qui no li agradi que s’aguanti.
Bé, doncs tenim centenars de pobles sense oficina i sense caixer. De 947 municipis que té Catalunya, n’hi ha 503 sense servei bancari de cap classe. Ens vam queixar abans, durant i després del tancament, exposant les greus dificultats en què es troba tothom, especialment tots aquells àmbits que depenen molt de poder treure, ingressar i operar amb efectiu, però també mitjançant operacions en caixer. I heus aquí que ens trobem amb una decisió que no ha estat consensuada amb el món municipal. Una reunió dels pensadors del sistema, amb quatre o cinc alcaldes, hauria tingut un resultat clarament diferent del que es vol posar en marxa.
Mireu, el que els ajuntaments preteníem i, de fet, havíem començat a estudiar i planificar era facilitar un espai municipal per encabir un caixer automàtic. Fos a la planta baixa de la Casa Consistorial, al centre cívic, a l’antic caixer que hi havia o en algun altre dels equipaments municipals, s’adaptaria un espai per a aquesta funció. Parlem d’un caixer de similars dimensions al que havíem tingut, capaç d’operar tots els dies de la setmana i de l’any en conveni amb els bancs designats per garantir l’operatiu.
Aquesta era la solució adequada i esperada, amb un nou esforç dels ajuntaments per oferir un servei que no els pertoca, però que almenys resolia els greus problemes que causa la carència d’oficines i caixers. Ara ens trobem amb un sistema molt poc operatiu i que obre un gran nombre d’interrogants. En primer lloc, pensar que la vinguda d’una furgoneta amb caixer incorporat cada 2 o 3 setmanes a un poble per estar-hi mitja hora o una hora resol la problemàtica és no entendre de què va el tema. Veurem també les carències en cobertura de noves tecnologies per no garantir el servei el dia que hagi d’operar el caixer.
Però em permeto posar un parell d’exemples de problemàtiques locals. Quan es diu que anirà a tots els municipis, s’ha d’entendre que si va a Cercs, no anirà a Sant Jordi, ni a Sant Corneli ni a la Rodonella? Els quatre nuclis que conformen el municipi. A Saldes, no anirà a Maçaners, ni a l’Espà? Podria enumerar una desena més de situacions semblants només a la comarca del Berguedà. Però, a més, tenim una elevada xifra de persones grans que viuen en disseminat. Una estona al mes no resol cap de les necessitats. Un altre dia en continuarem parlant després d’avaluar uns mesos el seu funcionament.
