Carrer de la Unió (1983-2024)
És gairebé una norma, que ens sorprèn per la seva quotidianitat, el fet d’arribar a un restaurant on hem demanat taula amb antelació i veure que, on ens fan asseure, hi ha un petit objecte on resa, ben clar, “reservat”. No sobta perquè ja hi estem acostumats i es podria traslladar, amb altres termes, a un seguit de rutines, com demanar tanda al forn o demanar cita per anar a patir a la delegació d’Hisenda o al dentista, llocs on, si poguéssim, no hi aniríem ni que ens paguessin el vermut o ens donessin els tres desitjos del geni de la làmpada.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
Després d’una de les introduccions més llargues que s’han escrit a aquest espai i, molt possiblement, sense gaire sentit, caldrà justificar-la. Tot ve a tomb de la fotografia del passat, que és de 1983, any de l’aprovació del projecte de llei sobre l’objecció de consciència i la prestació social substitutòria del servei militar obligatori.
Aquesta fotografia en blanc i negre ens mostra una manera de reserva aparcament inèdita i que es pot considerar com, a més d’innovadora, una mica rancia, però segurament efectiva.
Aquells anys, aquest edifici acollia el jutjat del districte 2 i, la millor manera que hi hagués una plaça d’aparcament buida, devia pensar algú, era posant una cadira amb un rètol demolidor, “reservat jutjat”, sense articles ni altres opcions que poguessin fer nosa.
No arriscar-se
El personal que veia aquesta advertència, segur, no aparcava a aquest lloc, més que res per no arriscar-se a una possible sanció. Posar una cadira per reservar una plaça d’aparcament, a més, podia ajudar que, si algú no les tenia totes i volia vigilar el seu compliment, podia asseure’s i fer que l’espera fos més còmode.
Tot plegat, però, són especulacions. Com es pot veure en la foto actual, l’edifici, ara una dependència municipal, és d’atenció ciutadana. No fa falta reservar aparcament. A 2024, i ja fa molt de temps, no es pot aparcar aquí,
