[Per Joel Codina]
Jeremy Pelt – trompeta. Jalen Baker – vibràfon. Alex Wintz – guitarra. Leighton Harrell – contrabaix. Jared Spears – bateria.
2 de març. 22 hores. Nova Jazz Cava
Sabia que m’agradaria. Si aquestes alçades el nom del trompetista californià Jeremy Pelt no els mou, ni els diu res, facin el favor de sintonitzar un altre canal, aquí ja no fan res. I no és un tema de ser dur o tosc, és un tema de posar-hi l’orella i de voluntats. Amb més d’una vintena de projectes propis, col·laboracions amb els tòtems més potents de l’escena jazz com són Jimmy Heath (que ja va ser a Terrassa amb els seus dos germans) Frank Foster, Ravi Coltrane, Wayne Shorter o Roy Hargrove, el jove Pelt ja forma part d’aquells músics obligats a veure i escoltar en el jazz actual.
Els hi diré encara una mica més, Pelt és obligatori, però després del desembarcament al 43è Festival de jazz de Terrassa, s’ha tornat una mica necessari. M’explico, la proposta i l’aposta del trompetista californià en la seva arribada com a “sideman”, podia haver estat de diverses formes i maneres, però la triada per l’ocasió deixa molt clar la seva aposta pel talent i la jovenalla! És cert que en moltes ocasions als organitzadors del Festival se’ls ha pogut criticar per moure fitxa cap a un jazz més ortodox i antic de refinada crema be boperina. Però l’aposta per Pelt i més sent aquest el primer concert internacional realitzat a la Nova Jazz Cava, deixa claríssim l’aposta de fa uns anys cap aquí i naturalment la d’enguany dels organitzadors egarencs.
Potser es preguntaran “i quina és?”, i els hi diria què, amb molt de gust, haurien d’haver viscut la nit de dissabte passat. Però, també els diré que l’aposta és sens dubte contemporània, d’una excelsa qualitat per sobre de moltes coses, de talent i de joventut que sense cap mena de dubte ja són prodigiosament bons. És una aposta per un Festival que l’actuació de Jeremy Pelt defineix a la perfecció, perquè està net de tot interès, on prima el jazz i ofereix als afeccionats, melòmans, descreguts o apassionats que a Terrassa el jazz es viu, i es viu, abans, ara i sempre.
Jeremy Pelt feia parada i fonda a Terrassa ciutat que li agrada molt, com va manifestar des del seu compte d’Instagram, amb la proposta del seu darrer projecte que porta per nom “Tomorrow’s another day”, treball que veurà la llum el pròxim dia vint-i-nou de març.
Els joves talentosos en qüestió que acompanyaven al trompetista Pelt van ser Jalen Baker al vibràfon, Misha Mendelenko a la guitarra, Leighton Harrell al contrabaix i el joveníssim Jared Spears com a baterista. A Terrassa es varen poder sentir en primícia absoluta els temes “No A.I”, amb el que va obrir foc a la nit, “Earl J!, “Amma is here” i va tancar el segon set i servei amb “Tomorrow’s another day”. Pelt va oferir un repertori amb un eix musical que va pivotar sobre aquest nou treball que pròximament veurà la llum i el seu treball anterior “The Art of Intimicy”. A Terrassa també es van deixar sentir cançons com “Soundtrack”, “Underdog”, “Circular” i” David and Goliath”, totes elles dels seus treballs anteriors.
L’estructura del concert pel que fa a proposta va ser molt definida d’inici i es va erigir amb la direcció amable de Pelt en un primer terme, un segon terme de protagonisme va ser pels incommensurables joves guitarra Alex Wintz i el vibrafonista Jalen Baker tots dos amb projectes propis ja al mercat i en un tercer terme, però, no per això de menys importància varen jugar el contrabaixista Leighton Harrell i el bateria Jared Spears. Si hagués de buscar la sorpresa de la nit, posaria la cirereta en aquest duet i duel creatiu que varen mantenir la guitarra de Wintz i el vibràfon de Baker.
Si bé és cert que el concert en moments va poder caure en una tònica massa mecànica i poc “hot”, també els diré que la mecànica precisa, rigorosa i fiable dels rellotges suïssos i alemanys ens agraden i molt. Permeti’m la gosadia d’acabar aquestes línies recordant “There’ll Be other Times”, peça que va començar a encaminar el final del primer dels dos sets executats pel quintet i la qual va resultar d’una bella factura i una magna sensibilitat. I aquí els diré que allà enmig d’aquest santuari del jazz nostrat, vaig sentir l’enyor, però en un raconet petit i bonic fent una clucada d’ull, hi vaig saber veure als meus dos mestres jazzístics; el meu oncle i en Karles Torra, que silenciosament em xiuxiuejaven hi haurà altres vegades, there’ll be other times!