Els humans hem d’hivernar per deixar en pau la natura. Grosso modo, aquesta és la premissa del film de Cornudella.
El projecte realment el comences el 2019. Creus que la premissa s’ha agreujat, fins i tot en tan sols aquests cinc anys? La veritat és que amb les recents sequeres que estem patint, hi ha molta més sensació d’estar alerta. Després de la pandèmia i aquests ensurts amb l’aigua, estem tenint més consciència de pensar que els recursos no són infinits. Ho portem sentit des que érem petits, però és ara que ho anem a veure, a patir-ho realment. Hi ha indicis del canvi climàtic que ja estem veient, que està avançant. El fet que cada estiu aconseguim el rècord del dia més calorós de la història és un altre indici que ens hauria de posar en alerta.
Et vas inspirar en un innocent eriçó que hivernava, mentre la natura es recuperava després d’una onada d’incendis a Austràlia. Però l’ésser humà sí que és el culpable, justament, d’aquest canvi climàtic… Al final nosaltres estem habitant el planeta d’una manera concreta, sense escoltar el que l’entorn ens diu, el que la resta d’espècies ens diuen. Aleshores, evidentment, estem habitant el planeta sense saber ben bé com. Evidentment que existeix una sensació de culpa de què som nosaltres el que estem generant això. La resta d’espècies simplement s’adapten, ja està passant. Hi ha un llibre molt interessant, “Lagartos huracanados y calamares plásticos” de Thor Hanson, que analitza com les espècies s’estan adaptant al canvi climàtic biològicament. I crec que la resta de la natura no es fixa tan en quin és el culpable, si no que senzillament s’adapten. I al final aquests canvis han passat al llarg de la història i seguiran passant. I el climàtic n’és un més. I no sabem si arribarà un moment en què els entorns naturals no siguin habitables per l’ésser humà… O la naturalesa seguirà el seu curs i s’acabarà equilibrant, a pesar del nostre pas devastador per la terra.
Aquesta hibernació la planteges en pla ficció especulativa… O com a distopia catastrofista d’estil “Black Mirror”? Jo volia fugir moltíssim d’una distopia del tipus de “Black Mirror”. Volia plantejar-ho gairebé com una utopia. La veritat és que a la pel·lícula deixo bastant obert a interpretació el final. Si aquests humans que hi apareixen són una societat humana post-capitalista i post-canvi climàtic… O és la societat humana que hauria sigut si hagués hivernat des del principi. Ho deixo obert, no m’interessava acotar-ho. És més interessant per l’espectador el fet de plantejar-s’ho: ostres, és un ésser humà molt llunyà, o és com seria si hagués trobat una altra manera de relacionar-se amb l’entorn? M’agradava deixar-ho obert. I tirar més cap a una mena d’utopia que distopia. Generar ciència ficció des de la utopia que no pas des de la distopia, que és un fet que ja s’ha fet molt.
Fas referència a Úrsula K. Legin, com a lectures que t’han influenciat… Sí! I Donna Haraway… Són la corrent de pensament que m’interessava. Han estat les meves mentores.
Quan s’estrenarà a cinemes comercials? El món dels festivals té un recorregut molt pautat. Després de Berlín, ara toca fer la “première” a cada país. I quan es faci a l’Estat, després ja es podrà anar a sales.
I al Cinema Catalunya, potser? Una estrena a Terrassa seria una alegria enorme, per estar amb família i amics. Ja m’han comentat que s’intentarà muntar
Serà difícil la seva distribució? Potser als espectadors profans el terme “experimental” ens sona a sinònim de “difícil”…? Doncs a l’inici tenia una mica de por que fos una pel·lícula de nínxol i que a la gent no li agradés. O que fos molt inaccessible. I m’ha sorprès molt la rebuda que ha tingut a Berlín i veure cim a la gent li emocionava el film, li tocava. En cap moment vaig voler que la “peli” fos inaccessible. És una pel·lícula molt contemplativa, que té un ritme molt similar al de la natura: sembla que no estigui passant res, però passen moltes coses. I em pensava que seria de difícil accés i he vist que no, que a la gent li agrada. Espero que sigui un viatge visual, que sigui molt agradable de veure.
