Salvador Cardús i Ros
La ballada popular de gitanes de dissabte passat va ser un esdeveniment veritablement extraordinari en tots els sentits. No sé si era ben bé una recuperació o més aviat una reinvenció. Però el cas és que tot i la posada en escena tradicional, la festa va ser d’una modernitat total.
El caràcter excepcional del ball de gitanes es va mostrar en totes les seves dimensions. Una música en directe executada amb una màxima qualitat. Una indumentària curosa en tots els detalls, amb una gran riquesa cromàtica i d’una brillantor exquisida. I una gran coreografia executada pels més de cent dansaires que omplien la plaça, a un alt nivell, i que demostrava la seriosa preparació d’uns balladors ocasionals que no desentonaven de l’elegant assoliment dels membres dels esbarts que també hi participaven.
Cal destacar, d’altra banda, aspectes de transcendència social. En primer lloc, com es pretenia, la dimensió popular de la ballada. Conjuminar esbarts ben entrenats amb voluntaris de totes les edats i condició social va ser un dels grans valors de la festa. En segon lloc, aconseguir l’atenció d’un nombre molt significatiu de terrassencs que, com jo mateix, ens vam sentir cridats a la festa. L’èxit d’aquest dissabte fa pensar que en una nova edició a la Plaça Vella no s’hi cabrà o que hi estarem com sardines. Tercerament, és d’agrair la durada de la festa que va aconseguir que acabés amb gust de poc i amb ganes de més. I això és un mèrit de la contenció amb què va ser dissenyada tota la festa, lluny d’exhibicions pretensioses. En quart lloc, i sovint és excepció en la representació de tradicions populars catalanes nascudes en temps de sobrietat moral i contenció noucentista, la de dissabte va ser una festa alegre, divertida i plena d’aquella espontaneïtat que només és possible quan tot està ben assajat i executat.
També destacaria, en cinquè lloc, el desacomplexament amb què es va encarar una vella tradició convertint-la en una festa plenament moderna. L’absència d’encarcarament o d’esperit arqueològic, també la capacitat d’esquivar tota temptació de fer-ne un mer espectacle, van aconseguir que fos una veritable festa popular. I, per això mateix, va ser una d’aquelles ocasions –lamentablement tan excepcionals– en què una comunitat se sap representar i reconèixer a ella mateixa de manera altament emocional i sense sofisticacions moralistes i alliçonadores. En el ball de gitanes de dissabte hi va haver allò que en podríem dir l’expressió i recreació d’un terrassenquisme autèntic, sense haver de recórrer a modes i estils estrangeritzats. Hi va haver molta “veritat”, mostrant tota la força que la cultura popular té per crear vincles socials, sentiments de pertinença i lleialtats comunitàries. Per dir-ho amb un terme equivocadament estigmatitzat, dissabte a la Plaça Vella hi era la “tribu”.
Vist tot plegat, seria desitjable aprofitar l’embranzida no tan sols per tornar-ho a repetir, sinó per traslladar-ho als “centres” dels barris nous i vells ara desvertebrats. Portar-ho allà on es viu aïlladament, immersos en unes realitats desarrelades del “paisatge” local que hauria de ser comú, del seu passat, present i, sobretot, de les ambicions de futur de la ciutat. I no portar-ho només com a demostració d’autenticitat impostada i arrogant, sinó treballant perquè, com va ser dissabte, també fos una festa participada per la gent del barri. En definitiva, una festa per fer créixer la tribu local.
