Antonio Machado
La falta d’aigua a Espanya també pateix altres factors aliens al canvi climàtic. L’aigua és un dret humà reconegut per l’ONU.
“El 28 de juliol del 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar una resolució històrica que reconeix “el dret a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà essencial per al ple gaudi de la vida i de tots els drets humans” (A/CAP DE BESTIAR/64/292).”
Així està previst des del 2010. Què ha passat des de llavors? Els diferents governs de l’Estat espanyol i les comunitats autonòmiques no han tingut en compte aquest principi bàsic i la gestió de l’aigua potable continua sent un negoci per a uns i una despesa per a uns altres. El 2020 es va perdre el 25% de l’aigua subministrada a Espanya. El mal estat de les canalitzacions i el mal fer de les obres han estat el motiu que provoquen aquesta pèrdua.
Segons l’INE, el 2020, les dades globals a Espanya ens diuen que el consum mitjà d’aigua de les llars espanyoles va ser de 133 litres/habitant/dia. El mateix any, les pèrdues reals van ser 38 litres/habitant/dia, un 28% de l’aigua consumida. Segons el seu volum, el 2020 es van malgastar 1.065 hectòmetres cúbics (hm³) d’aigua (pèrdues reals i aparents) dels 4.243 hm³ que es van subministrar a les xarxes públiques de proveïment urbà. El 35% de la població és proveïda per entitats públiques, el 33% per empreses privades, el 22% per empreses mixtes i el 10% restant per serveis municipals. Aquesta dada és preocupant, i més preocupant és que aquestes deficiències es mantinguin en el temps. Espanya perd cada any més de 700.000 milions de litres, que equivalen al consum domèstic de 14 milions de persones.
El control del públic sobre el privat queda clar que no funciona. L’experiència de Terrassa, quan es va municipalitzar el servei d’aigua potable, ens demostra que durant anys la connivència entre l’Ajuntament i l’empresa subministradora, va il·luminar en la reversió del servei al final de la concessió amb l’empresa subministradora que una part important de la xarxa de subministrament estava obsoleta.
Els pantans espanyols són font d’especulació i enriquiment a costa del desaprofitament de l’aigua embassada. Amb més de 1.200 pantans d’almenys 15 metres d’altura. Espanya és el primer país d’Europa i el cinquè del món en nombre d’embassaments. Els gestors, regants i hidroelèctriques dominen l’ús dels rius i els pantans. Els gestors busquen prioritzar l’aigua dels rius per a l’ús agrícola i energètic.
En l’actualitat, al voltant del 50% del cabal dels rius estatals està embassat; existeixen 3,7 milions d’hectàrees de regadiu, amb un creixement al voltant del 2% en els últims anys, i amb plans d’augment considerable sobretot en la conca de l’Ebre, on hi ha previstes 400.000 noves hectàrees; mentre que, el 2018, el 13,7% de l’energia elèctrica generada a l’Estat espanyol va provenir de la hidràulica.
Iberdrola, propietària i senyora del riu Tajo. Des del 1956 quan Franco li va donar la concessió per a l’aprofitament elèctric de gairebé 300 km de riu. Té els pantans de Azután, Valdecañas, Torrejón, Alcántara i Cedillo al riu Tajo i Ricobayo al riu Esla, que acumulen 5.145 hm³, i un territori inundat de 21.330 ha.
Des del 2021, Iberdrola s’ha dedicat a generar beneficis extra amb la sobreproducció d’electricitat a baix cost quan el preu de venda estava en els seus màxims. Va reduir el nivell de reserves d’aigua més d’un 30%. L’1 de juny del 2021, dia que van entrar en vigor les noves tarifes elèctriques, el volum de l’embassament de Ricobayo estava en 658 hm³ (hectòmetres cúbics) d’aigua.
El seu volum total és de 1.145 hm³. En tot just dos mesos es va reduir en un 79% situant-se en 133 hm³. I el de Valdecañas, amb capacitat de 1.446 hm³, es va trobar en un 21,65% de la seva capacitat, 20 punts menys que el 2020, ho han deixat en la seva cota mínima de 290 hm³ (dades procedents de la Confederació hidrològica del Tajo (CHT). Només el primer semestre es van arribar a produir 15.942 GW per generació hidroelèctrica; això és el doble que feia un any. Aquesta maniobra especulativa d’Iberdrola ha suposat l’eliminació de 837 hm³, o cosa que és el mateix, 837.000.000 m³ d’aigua que tenien una funció múltiple, no sols la de producció elèctrica, sinó que proveïa els pobles pròxims d’aigua potable i s’utilitza també per a reg agrícola. A 30 de juny del 2021, els embassaments d’Iberdrola amb prou feines tenien el 39,5% de la seva capacitat, mentre que a la resta d’Espanya era del 46%. Iberdrola va obtenir un benefici net de 3.885 milions d’euros aquest període.
El maig del 2023, Iberdrola va tornar a actuar de manera il·lícita i va buidar 46.000 milions de litres (46 hm³), l’equivalent a les necessitats d’una població de 600.000 habitants durant un any. El desembassament es va produir a la conca extremenya del Tajo i va afectar les preses d’Alcántara, Gabriel i Galán i Valdecañas. El seu únic propòsit seria la producció d’energia elèctrica i el consegüent rendiment econòmic.
L’altre forat que afecta la disponibilitat de l’aigua són els sistemes de regadiu eficient que ha crescut un 19% en els últims 10 anys, fins a suposar el 79% del total. El reg localitzat s’ha situat en 2.102.528 ha el 2022, 55,8% del total. La superfície de reg és el 22,4% del total de terra conreada. Andalusia és la comunitat amb més ha de regadiu.
Davant la falta de dades institucionals, les organitzacions independents calculen que a Espanya hi ha més d’un milió de pous il·legals. Gairebé la meitat de les masses d’aigua espanyoles estan sobreexplotades o contaminades. Doñana és l’exemple més pròxim, amb més de 1.500 pous il·legals que el govern autonòmic vol legalitzar.
A Mazarrón (Múrcia) s’està duent a terme una recerca en què han detectat 51 pous il·legals que subministraven aigua per a hivernacles d’agricultura intensiva. Es calcula que han extret 2,5 milions de m³ d’aigua, amb un perjudici econòmic de dos milions d’euros. Aquestes actuacions delictives tenen conseqüències devastadores per a l’equilibri hidrològic i els ecosistemes que depenen d’ells. “El cas de Múrcia és un dels exemples que més mal fan per les seves grans dimensions. Grans empreses exhaurint els aqüífers per a produccions industrials”, explica Julio Barea, responsable d’Aigua de Greenpeace. Les seves constants denúncies es podreixen als calaixos de l’administració autonòmica.
A Espanya hi ha 12.390 ha de camps de golf, i Andalusia, amb 4.300 ha, és la que més en té, i és la comunitat on la sequera és més significativa. Un exemple del mal fer del PSOE i el PP. Un camp de golf de 18 clots consumeix entre 150.000 i 300.000 m³/any.
Amb aquestes dades a la vista, és clar que l’Estat ha de controlar molt més exemplarment la gestió de l’aigua. Ha de crear un organisme específic per controlar que tingui capacitat d’intervenció executora i que es modifiqui el Codi Penal i criminalitzar aquests usos indecents de l’aigua, quan és un bé col·lectiu, i se n’estan aprofitant uns altres a títol particular. El cicle actual del canvi climàtic ja ens està manifestant els resultats de cada any. Això ens obliga a escometre un pla seriós a mitjà i llarg termini, en què la reducció de l’aigua potable en l’ús de les persones sigui l’última mesura a prendre.
