Mercè Paloma (1964) és l’ànima creadora dels vestits d’actors i actrius per a obres de teatre i cinema. Ha guanyat cinc premis Gaudí. I ha estat nominada quatre vegades als premis Goya pel millor disseny de vestuari, entre els quals per “La contadora de películas”.
Com vas entomar el procés per imaginar-te el vestuari adequat? El film està basat en un llibre, a banda de la lectura del propi guió. També vaig veure alguns documentals, que no n’hi havia gaires. Així que vaig viatjar a Xile. Però no a veure les localitzacions, que estan al nord del país. Si no a Santiago, per conèixer les botigues de teixits d’allà.
I què et vas trobar? Em vaig adonar que no la podíem preparar a Santiago, perquè no hi ha gaires empreses tèxtils, així que porten els teixits d’Europa. Així que una bona part va sortir d’Espanya. I realment necessitàvem molta roba, perquè hi havia 100 persones de figuració. Vam tenir alguna roba llogada, d’altra comprada i d’altra cosida.
No si és un estereotip, però… Deus estar tot el dia freqüentant botigues de segona mà! Ui sí, és de les parts que més m’agraden. Botigues antigues, de segona mà, fires… Aquell moment que estàs a un antiquari i trobes uns collarets… O fins i tot uns calçotets antics, eh! Però has de trobar les botigues. I a Barcelona s’ha perdut bastant.
El comerç tradicional ha perdut la batalla? És que està tot globalitzat. Cada cop són més uniformes, les botigues de roba. Quan vaig començar, de jove, encara hi havia artesans que et feien unes sabates a mida, una corona… I encara deu quedar algú, però s’han perdut moltíssim. Abans, a les botigues així com antiquades, trobaves moltes sorpreses. A la merceria La Esmeralda (al carrer Sant Pere), hi anava i em treien una cinta de seda 100%. En canvi, ara et fan una versió moderna amb polièster. Anar a les merceries de sempre és com anar als Encants.
Paradoxalment, ens encanta allò “vintage”, que no deixa de ser una còpia del vell… I són produccions de les grans cadenes, de forma que et trobes les mateixes botigues a totes les ciutats europees. I trobes que a totes les ciutats anem igual. I va a més! També és cert que, vist amb perspectiva, cadenes com Zara han abaratit els preus de la moda. Un “low cost” raonablement ben vestit.
Com vestim a Terrassa? Cadascú ha de vestir com vulgui, que és allò guai.
Un frame de “La contadora de películas”
Ja no queden tribus, a la ciutat? És que ara és tendència que tot sigui tendència. Abans, resultava que un any estava de moda el rosa i tothom anava de rosa. Ara s’ha dividit molt, el mercat t’ofereix opcions per tots els gustos. I ja no es veuen tribus, gòtics…
Amb la recreació històrica d’una estètica: Quin grau de rigor exacte apliques, i quin de lliure interpretació? Depèn del projecte. A “La Contadora” m’ho vaig inventar tot, he treballat amb molta llibertat. En canvi, a “El fotógrafo de Mauthausen”, doncs anàvem a reproduir les fotos de Boix. Volíem ser fidedignes. Però en general, jo m’empapo de l’època, però no faig un catàleg de vestuari de llavors, sinó que explico una història, creo un univers.
I per fer “Pa Negre”, que per cert té escenes rodades al Puig de la Bauma de Mura, prop de Terrassa? Doncs vaig quedar amb l’Agustí Villaronga per fer un cafè, a un bar antiguet de Ciutat Vella de Barcelona. I li vaig dir: ‘Tu com ho veus?’. Així que Agustí veus uns desconxats a les parets del bar i els assenyala. Això és el que vaig tractar d’interpretar. De “Pa negre” recordo que vam diluir molt els tons dels colors. Vam cosir nou de trinca quasi tot, però hi va haver una feinada d’envelliment.
Com ha evolucionat el teu ofici, aquestes dècades? En essència no ha canviat res. Però ara amb els ordinadors, el procés de documentació és més fàcil. És l’avantatge principal. I per fer compres. Que no trobes una peça de roba que busques? La compres per internet. És paradoxal, perquè alhora també és cada cop més difícil trobar curiositats, físicament, a les botigues del teu entorn.
I depèn dels gustos de cada moment, recrees diferent? Doncs una mica sí: encara que facis vestuari d’època, crec que tenim una certa influència per la moda de cada moment, com ara. En els colors, potser. No ho pots evitar.
Guanyis o no aquest dissabte… Aquest 2023 passat has estat premi Gent de Terrassa i Terrassenca de l’Any. Et sents reconeguda, a casa teva, que no sempre és fàcil? (Riu) Si! Què més poden fer?
