Josep Ballbè i Urrit
Sincerament, soc plenament partidari de recuperar i mantenir tradicions. Lamento discrepar, tanmateix, a establir la disbauxa i el mal gust com a norma de conducta.
Si fa o no fa, en línia amb allò que proclamen alguns dels nostres adagis: “A Carnestoltes, totes les bèsties van soltes / Qui és carcamal, tot l’any fa Carnaval / Tenir bones paraules i fets de Carnaval / Donar raó al gat, que farem Carnestoltes / La carn que no fa moguda per Carnestoltes, llença-la al rec / Carnestoltes fredes de poca virtut, sempre n’hi ha que ballen amb el ventre buit / Carnestoltes, quinze voltes”. Vull pensar que amb tot aquest polsim de cites de la nostra paremiologia s’entén sobradament el criteri que professo.
Crec que són molts els qui es deixen entabanar pel primer que passa. No coneixen –ni faran per saber-ho– l’origen, arrels i sentit ocult d’aquesta gresca. Després de quatre o cinc dies de descontrol, les rues de Carnaval acabaran el proper Dimecres de Cendra (el 14 de la setmana entrant). Mentre que uns celebraran l’inici de la Quaresma, molts altres aniran a enterrar una arengada. Tampoc no tindran ni idea de què s’hi escenifica. M’entristeix la buidor insípida de la gent amorfa. La mateixa desfilada de gent etiquetada d’un dol irònic fent aquesta paròdia no deixa de ser tota una provocació. Voler embolcallar-ho amb l’argument suposat de deturar els excessos carnals i donar pas a la puresa de costums és una riota en tota regla. Se suposa que és un costum endegat a l’Espanya medieval. Sense cap base històrica, hi ha qui en situa l’esclat a Madrid, al regnat del rei Carles III, en ple segle XVIII. Un dels diplomàtics que tenia (Jeroni Grimaldi) era conegut dessota l’àlies de “la sardina”, ja que era prim com un secall. Poc abans d’endegar-se el temps quaresmal (quaranta dies de preparació per a la Pasqua), el monarca el va cessar. Llavors se’n tornà a Itàlia, acomiadant-lo els madrilenys amb una mascarada.
Diuen que l’enterrament de la sardina simbolitza la desaparició del rei Carnestoltes. Continuo referint, però, que
–per a mi– no deixa de ser una patxada ben hortera, tronada, mugrient i casposa. Qui no té feina, el gat pentina! Potser valdria la pena esmerçar el temps en coses de més nucli i projecció vital. Que ens puguin conèixer arreu per actes culturals farcits de bonicor, esveltesa, galania i prestància. Per temes que fan per acréixer el nivell mental del poble… Si li diem a la gent que el cervell és la millor de les aplicacions, assolirem que el facin servir. Que es cruspeixin la truita el dijous gras i també la sardina, sis dies més tard! Tard o d’hora, en cagaran l’espina.
