Antoni Fàbregas és pintor i president del Col·lectiu d’Art de Matadepera, una associació sense ànim de lucre que va ser creada amb la finalitat de fomentar i realitzar activitats culturals de caràcter creatiu i expressiu al poble. En la seva llarga trajectòria en el món de l’art, Fàbregas ha presentat les seves obres en nombroses exposicions. L’any 2015 fa un canvi en la seva trajectòria artística i se centra en projectes de denúncia i reflexió sobre fets que passen en l’actualitat. Fàbregas és també fundador de Xalest de Sabadell, en la qual és codirector i imparteix docència.
D’on sorgeix el teu interès pel món de l’art? Neix amb el meu pare. Ell era un escultor terrassenc establert a Barcelona i quan vaig començar a caminar, el meu lloc de joc era el seu taller. Allà tenia fustes i jo allà hi jugava moltes hores. Em semblava màgic el que feia, a partir d’un tros de fusta creava figures diferents, grans, petites i alguna fins i tot feia 2 metres… inclús a vegades em feia por. Vivíem al Gòtic de Barcelona, un barri ple d’artistes, antiquaris, artesans, fusters o pintors al costat de casa. També tenia molt a prop l’escola Sant Felip Neri, una escola única perquè en plena època franquista era catalana, oberta, avançada i amb grans prioritats cap al món de l’art. Per allà hi passaven pintors, ceramistes, poetes i gent del teatre. Tot això em va marcar en el camp de l’art.
En què t’inspires per a crear les teves obres? La inspiració és bastant recurrent, però jo crec que passa quan treballes i quan treballes ho fas constantment a nivell de pensament. A partir del 2015 vaig fer un canvi en la meva recerca pictòrica envers les notícies que rebia directament sobre el món en el qual vivim. Vaig començar a fer un treball de denúncia, de reflexió, de dolor i de solitud, en un temps en el qual els éssers humans no semblem humans. La meva inspiració en aquest cas va venir de la denúncia a aquests fets, com les guerres, violències, èxodes…
Segueixes alguna tècnica concreta per a crear? A mi m’agrada molt el món del collage, la tècnica mixta, que em permet un amor per a la matèria i l’ofici, tot incorporant objectes trobats que posen de manifest l’esperit de denúncia. Aquests objectes que trobo a vegades han estat llençats o inclús a vegades els trobo a un brocanter. Per a mi han de ser objectes que hagin tingut una vivència, com per exemple un interruptor, que ha pogut estar a una casa amb unes persones i que ha pogut ser obert i tancat durant molt de temps. Per a mi això ja és important i intento incorporar-los en els meus treballs personals.
Al llarg de la teva trajectòria has presentat les teves obres en nombroses exposicions. Quina preparació hi ha al darrere? Primer ha d’haver-hi un galerista que cregui en la teva obra i tingui ganes que sigui vista a la seva galeria. A vegades no hi ha una galeria i has de buscar altres ubicacions. Jo he exposat a un taller de cotxes, una foneria de plom, una església… no són espais de galeria convencional, però a mi m’interessen com a espai expositiu. La meva època de treball com a escenògraf dins el món teatral fa que quan busco el lloc per a fer una obra, intento que també sigui una posada en escena de les peces.
La teva última exposició anomenada “Més enllà dels silencis” es va mostrar a la Capella Fonda de Cadaqués. També vas exposar els treballs “Lampedusa” el 2015 i “Idomeni” el 2017. Què volies expressar amb aquestes mostres? Amb Lampedusa vaig iniciar el canvi en la meva trajectòria pictòrica cap a projectes de denúncia. “Més enllà dels silencis”, juntament amb els treballs d'”Idomeni” i “Lampedusa”, i els seus respectius curtmetratges, són itinerants en el temps i el lloc d’exposició. “Lampedusa” s’ha vist el juny a la sala Paüls de Terrassa. Són tres projectes que es van mostrant en diferents temps i llocs. Amb aquests treballs busco la reflexió de les injustícies que cada cop són més justificades i callades.
Estàs treballant en algun projecte artístic propi? Jo treballo gairebé sempre que tinc temps en coses que he vist o m’atrauen. Ara tinc un nou projecte previst per a aquest estiu.
Actualment, també ets el president del Col·lectiu d’Art de Matadepera. Quines activitats organitzeu? Des de la seva fundació als anys vuitanta el col·lectiu ha tingut dones i homes que han estat presidents. Jo porto gairebé deu anys amb aquesta responsabilitat. Totes les activitats que organitzem estan enfocades al món de l’art, exposicions individuals, col·lectives, conferències, taules rodones o tallers.
En què esteu treballant en l’actualitat? Fa quatre anys que vam apostar per a obrir un nou ventall creatiu dins el mateix col·lectiu. En col·laboració amb l’Ajuntament de Matadepera vam fundar un centre d’art contemporani, El Pla, ubicat al Pla de Sant Llorenç. Durant aquests anys els resultats han estat positius i actualment estem treballant en l’edició d’un llibre recull de totes les exposicions que s’han fet al llarg d’aquests quatre anys. Aquest es presentarà aviat.
Finalment, tens alguna obra preferida o de la que et sentis molt orgullós? És difícil i fàcil respondre. Jo quan acabo una obra estic bastant segur que m’agrada i per a mi una peça acabada és una peça preferida. Totes són preferides, però cada una té el seu missatge, la seva vivència i el seu treball al darrera.
