Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
Aquest diumenge va celebrar enguany a la nostra diòcesi la trobada dels religiosos i de la vida consagrada.
El motiu d’aquest encontre, que se celebra cada any aquestes dates, és la proximitat d’aquesta festa de la presentació del Senyor, imatge de la seva consagració al pare i també, per tant, de tota vida consagrada a ell.
Per això, agraint a Déu aquest misteri, agraïm també el do de la vida consagrada i el testimoni dels nostres germans i germanes que viuen la seva consagració baptismal a la vida religiosa i a les diverses institucions i carismes de l’Església.
Popularment conegut com a festa de la candelera és el dia en què, segons la tradició, es retiren els pessebres i la decoració de Nadal. Rep el nom de candelera provinent de “candela”, ja que és una celebració amb una processó amb candeles. Les candeles fan present la llum de Crist que entra al temple i que ens representa a nosaltres també.
Aquesta festa, provinent de l’antiga litúrgia de Jerusalem, té lloc 40 dies després de Nadal, moment en què la llei jueva disposava presentar els nadons i purificar les mares al temple després del naixement i circumcisió al cap de vuit dies (cf. Lv 12,2-5).
La primera lectura de la Missa de la Presentació, el dia 2 de febrer, la profecia de Malaquies sobre el Messies, anuncia que ell entrarà un dia al Temple de Déu (Ml 3,1-4), i la carta als hebreus dona el sentit d’aquesta presentació al Temple de Jerusalem, de la seva vida i de la grandesa del misteri de la seva encarnació: Jesucrist és el gran sacerdot compassiu i acreditat per Déu per expiar els pecats de tot el poble (cf. He 2,17). S’han acabat els sacrificis de l’Antiga Aliança perquè des d’ara ell és el veritable sacerdot, l’únic sacrifici i la víctima que ens salva.
Nosaltres, com a cristians, contemplem aquest misteri de la vida del Senyor que complia un precepte jueu. Però aquesta escena ens pot ajudar a preguntar-nos de quina manera ens vam presentar i ens continuem presentant –oferint– al Senyor a les nostres vides. Perquè certament un dia vam ser portats a l’Església per ser batejats, i entrar a formar part del seu cos, de la família de Déu.
En reviure aquest misteri, l’Església torna a donar la benvinguda a Crist. Aquest és el veritable sentit de la festa. És una festa de trobada entre Crist i la seva Església. Dramatitzant el record d’aquesta trobada de Crist amb Simeó al Temple, l’Església ens demana que professem públicament la nostra fe en la llum del món, llum que es revela a totes les nacions i a tots els homes i dones del món que esperaven i esperen la seva vinguda.
En aquesta festa, demanem al Senyor per l’Església, per la nostra diòcesi i per cadascun dels diocesans –laics, religiosos, diaques, preveres i bisbe–. Com Simeó, també nosaltres podem dir: “Els meus ulls han vist el salvador” (Lc 2,29-30). Siguem, doncs, nosaltres aquesta llum al món.
